Diàlegs en Es Baluard

He volgut evocar aquell fet perquè em serviré tot d'una d'una citació de Borges que em sedueix. La citaré de memòria, perquè les coses que sabem de cor han arribat fins al lloc més profund de la nostra vida. Diu, Borges: «Fa quasi tres mil anys, a l'extrem oriental del Mediterrani, a la Magna Grècia, es féu el més gran descobriment que mai han fet els homes: el diàleg». Llavors, m'agradaria escatir les causes perquè aquest llibre es diu Diàlegs en es Baluard i tractar d'explicar algunes de les raons que li donen sentit.

És cert que fa prop de tres mil anys a la Magna Grècia es descobrí que el diàleg era la forma més noble i generosa amb què els humans podem relacionar-nos. No sé quants de segles el diàleg ha tardat a arribar a les nostres Illes. I, en algun moment, tenc la impressió que no hi ha arribat mai. Si més no, així com varen entendre'l els grecs. Sovint em trob que la gent parla tota sola. El monòleg és una de les formes de comunicació més arrelades del país. Sovint passam d'allò que diu l'altre i només ens escoltam a nosaltres mateixos. Des de les nostres conviccions hermètiques, el monòleg.

En un dels grans diàlegs de Plató, ePhedre, es parla de com la bellesa sorgeix de l'amor a l'altre. L'experiència de la bellesa, més que de la contemplació, sorgeix de la relació amb l'altre. Llavors, la bellesa és una experiència ètica, perquè sorgeix del desig amorós, de l'estrany parentiu entre dues ànimes.

És bo de veure, només que estenguem la mirada, lo poc parentes que són les nostres ànimes, la poca experiència de bellesa que podem extreure de les nostres relacions socials. Plató, potser decebut de pensar que en aquest món era impossible tot quant havia imaginat, va pensar un lloc llegendari, que habitaran les ànimes quan s'hagin exiliat defintivament del cos, on la gent s'entendrà. D'això se'n deriva, encara que siguin molts els que no ho vulguin creure, que un centre d'art, com ho és aquest d'Es Baluard, pugui arribar a esser generador de diàlegs, d'emocions estètiques. En definitiva, creador d'una energia ètica continguda en la capacitat de l'art de dialogar amb els homes i les dones.

Però els homes com Pere Serra no han vingut a aquest món a dur la pau, sinó la guerra: el conflicte, perquè allò que fan és conflictiu, objecte de xoc, i produeix hostilitat, col·lisió, pugna. Podríem afirmar que Diàlegs en es Baluard parteix d'un plantejament, de bell nou conflictiu: Si no dialoguen amb la gent, les obres contengudes a Es Baluard, que dialoguin si més no, amb les pedres de la vella murada. Llavors -escriu el professor Joan Nadal a les pàgines del pròleg- Pere Serra ha sabut trobar «una arrel i una semblança de les pintures del Museu d'Art Modern i Contemporani amb les pedres de marès del baluard».

Però això no és la primera vegada que succeeix en el terreny de l'art.

En un extrem de la platja donostiarra d'Ondarreta, al País Basc, l'escultor Eduardo Chillida va construir, pocs anys abans de la seva mort, tres escultures de ferro forjat conegudes a tot el món amb el nom d'El peine del viento. Aquestes escultures solquen els acantilats del mont Igüeldo i acaricien les brises marines del mar Cantàbric. En aquell lloc Chillida ha creat un espai de preguntes i respostes: de diàleg. L'horitzó, el mar i les ones. El vent del sud aixeca, oneja i arrissa la cresta escumosa del mar. És quan s'estableix un diàleg entre les formes del ferro, com garfis que atrapen l'espai al seu interior, i el vent que ha d'entrar a la ciutat ja pentinat. Hi ha en la mateixa roca set bufadors a través dels quals s'encamina l'impuls salvatge de la marea. Es pot sentir la remor d'unes veus que el vent duu fins a nosaltres. S'enrecorden d'aquella cançó de Nina Simone Wild is the wind que han versionat David Bowie i, posteriorment, Susan Philipsz? Salvatge és el vent; però ha d'entrar a la ciutat pentinat per aquells garfis. I succeeix que les veus que ens arriben són la remor de certes paraules que portam a l'interior de nosaltres. En l'inici del projecte es volia que la remor d'aquelles veus es concretàs en unes poques paraules desxifrables per a l'oïda: música, horitzó, tolerància, llibertat... Les grans paraules que són a la base de l'art. No es va aconseguir tècnicament; però ens arriben convertides en un murmuri: una remor d'ones i vent que nosaltres mateixos podem desxifrar, si som capaços. Així, cada home o dona pot filtrar el so confús de la mar i atribuir-li el seu significat particular. En aquell lloc -com també succeeix damunt el baluard de Sant Pere- on s'ajunten la naturalesa i l'art trobam una via d'accés a la condició humana: un espai on és possible percebre les veus que ens narren a nosaltres mateixos, una remor que ens permet reformular la nostra imaginació, els nostres desitjos i les nostres pors. Cervantes va escriure que la por té molts d'ulls. Al cap i a la fi l'art no és més que una altra manera de mirar el món des d'un dels múltiples ulls de la por.

El vent ha d'entrar pentinat a la ciutat. Però la seva remor desperta en nosaltres els infinits significats que portam a dintre. La veu trencada i fràgil de Susan Philipsz en aquell lloc -vora El peine del viento-, cantà a capel·la la cançó de Nina Simone: «Salvatge és el vent / que m'allunya de tu...» L'artista escocesa va saber imprimir a la seva intervenció un estrany recolliment. Però algú pensà que les veus que venien del mar arribaven disposades per al diàleg.

Diàleg, doncs, en el Baluard. El diàleg de l'art i les pedres. Pere Serra evoca Guillem Sagrera: els mercaders mallorquins li feien poc cas. «La seva memòria va unida a uns fets que defineixen Mallorca com una terra on habita la cobdícia», escriu a les primeres pàgines. I em fa pensar en Turmeda i el seu Elogi dels diners. Pere A. Serra ens parla amb entusiasme del Museu d'Es Baluard. Potser es tracta d'un plany. Diu que es tracta d'una obra que ha significat augmentar la qualitat de l'oferta turística, perquè la cultura -i l'art en particular- és un dels grans factors d'incitació al viatge. Però es queixa dels pocs artistes mallorquins que s'hi han implicat, excepte d'uns pocs, del menyspreu, de l'hostilitat, de l'oblit. Només compensat pel suport popular: la gent normal, la gent de cada dia, que visita el museu i s'hi entusiasma. Igualment, s'hi han implicat poc els galaristes, els professors del departament d'Història de l'Art de la Universitat... Escriu i es pregunta: «No hi ha res, una pintura, un gravat, una escultura, que justifiqui una visita dels alumnes a Es Baluard?» He de dir que, -va dir-m'ho el meu amic poeta Àlex Susanna, després de visitar el Museu- només el quadre de Magritte que penja en una paret d'aquest museu, podria fer venir la gent a Mallorca en peregrinació.

Una de les aportacions més valuoses del llibre és l'anecdotari que l'autor ens hi explica i reconta. Són petites històries relacionades amb l'adquisició d'una peça, de com va acudir a una subhasta, de la coneixença que establí amb l'artista, dels esforços que suposà aconseguir l'obra que cercava, de les dificultats... I també, la història, la gestació, els conflictes, els suports, les crítiques, les institucions i les persones que s'implicaren perquè el museu fos una realitat, la selecció d'obres, l'imprevist descobriment de l'aljub de mitjan segle XVII, l'acció de promoció del museu, la crònica de la mostra itinerant que fou Poètiques modernes: Paul Delvaux, Henry Matisse, Balthus, Antoni Tàpies, Joan Miró, Léger, Paul Klee, Henry Moore... El Museu d'es Baluard té una història petita, íntima, que s'expandeix al llarg d'aquest anecdotari d'entranyable riquesa humana. Són les petites històries de l'art del museu.

Però paga la pena de retornar a aquells diàlegs: la mirada queda atrapada per les pedres. Llavors es projecten sobre les pedres els enigmes d'Antoni Tàpies, les flors de Marc Chagall, els jardins de Son Moragues de Santiago Rusiñol, el bosc espès d'André Mason, les aquarel·les de Sigmar Polke. Parla l'obra de Miquel Barceló amb els nius de fang de les vespes, Man Ray i les retxes sobre la pedra, Antonio Saura que tant va aprendre d'aquesta relació de l'art amb la natura en participar decisivament en la creació del museu d'art abstracte de Conca, Maria Carbonero, Vasili Kandinsky amb les incisions sobre la pedra dels vells picapedrers, les abstraccions de Manolo Mompó... L'abstracció -escriu- s'ha incorporat a la nostra vida quotidiana i ens ha ensenyat a mirar les coses d'una altra manera. Ens ha ensenyat a convertir en metàfores les formes que el pas del temps, l'erosió, l'acció de l'home, va deixant en les pedres, en els camins de la vida. Joan Miró... Els siurells de fang de Pòrtol eren a l'estudi de París de Joan Miró i els artistes surrealistes amics seus s'hi entusiasmaven. El diàleg de l'art amb la matèria, la complicitat silenciosa de l'art i les pedres, latent, intemporal. El pas del temps, la marca de les pluges, de la brisa del mar, de l'aire i la sal. Dos extrems que la imaginació de Pere Serra uneix i configura: l'art, que és artifici, creació, enginy; i la natura, que és espontània, lenta. L'abstracció matèrica de les arenes de Juli Ramis i les dues palades de ciment que trobarem en qualsevol indret d'aquests murs. Si en els relleus i el senyals que el pas del temps ha traçat sobre les pedres d'Es Baluard, trobam alguna semblança amb les obres d'art que el museu conté és perquè la natura s'anticipava a l'art i imitava allò que encara no era creat. La naturalesa imita l'art. I per això és que la naturalesa és audaç, creativa. Salvatge és el vent...

En un altre lloc no gaire lluny d'aquí, al cor del Mediterrani occidental, de bell nou un artista cerca extreure la vella remor de les pedres. Es tracta de Pinuccio Sciola que, fa una mica més d'un any, exposava les seves escultures a l'aire lliure a la ciutat de Luxemburg. El títol de la mostra: Pedres sonores. L'escultor cerca les pedres de les muntanyes de la seva terra: l'illa de Sardenya. Es tracta d'un tipus de basalt del qual són fets els «nuraghi», estructures de pedra que serviren de refugi fa tres mil anys als homes de l'edat del bronze. Com ací, també aixecaren habitatges de pedra els homes talaiòtics. Per crear les seves «pedres sonores», Sciola fa servir grans blocs de basalt que només treballa per una cara, així queda l'altra cara sense manipular. Es tracta d'una pedra de color d'arena, suau, austera, silenciosa que, en els seus temps morts, s'atreveix a jugar amb el vent; acostumada a retenir, com els murs d'Es Baluard, en els seus clivells el temps i els dragons. Aquest temps fràgil i dur sobre una pedra capaç de cantar amb les carícies de la brisa o la suau presència de la mà. Fou durant els anys noranta del segle passat que Sciola realitzà les seves primeres «pedres sonores»: blocs de basalt travessats per incisions profundes, a vegades geomètriques. El vent vibra sobre aquestes pedres i la remor que es desprèn d'elles és la veu de la pedra. Un material aparentment mut troba el seu propi so, mentre la pedra roman en el seu temps de pedra.

Pens ara en les pedres que reprodueixen el collage de Motherwell, la natura morta de Joan Bennàssar, la ferida de la muntanya de Tito Cittadini, les muntanyes de Bóquer d'Anglada, la columna dels viatgers d'Arnaldo Pomodoro, els acrílics de Ramon Canet, els cossos de Menéndez Rojas, aquella altra que mostra l'homenatge d'Elmyr D'Ory a Braque... Plana sobre el llibre la gran figura de Miró i acaba amb unes notes sobre aquest artista, ciutadà de Mallorca, constructor de noves constel·lacions.

Em queda destacar el caràcter mediterrani que Pere A. Serra subratlla, en parlar del museu: «situat al bell mig del Mediterrani -escriu-, en una illa que navega a bord de la tradició per les rutes de la contemporaneïtat». És probable que mai cap professor universitari del ram de l'art posarà aquest llibre com a lectura obligatòria o induïda als seus alumnes. Pensaran, ben segur, que hi ha molts d'altres llibres que llegir. Jo crec que, com els millor llibres, aquest és suggestiu i alhora seductor. El proposaria als estudiants perquè el llegissin en la clandestinitat, d'amagat dels professors. En traurien dos guanys: els coneixements d'art que s'hi escolen i l'experiència de la transgressió. Jo sóc allò que sóc perquè vaig viure en una època que hi havia llibres prohibits. I perquè vaig ser capaç de trencar algunes d'aquelles prohibicions.

L'art i no la història -afirmava Fernando Pessoa- és el mestre de la vida. En relació amb l'art -i aquesta és l'oportunitat que ens brinda aquest llibre- sommiam que som millors, ens adormim amb la poesia als llavis i decidim que a la humanitat, per molt maliciosa, mesquina i estúpida que sigui, sempre li haurem de donar una altra oportunitat, quan trenqui el dia sobre les pedres.

Gabriel Janer Manila, escriptor i president de l'Institut d'Estudis Baleàrics