Els «joves salvatges» i Miquel Barceló

guarda...) irromperen en el panorama artístic dels anys vuitanta amb molta de força. Els seus principals representants ho feien, a més, amb algunes lliçons ben apreses. Amb l'energia de l'expressionisme abstracte de l'Escola de Nova York i l'herència dels fauves i dels expressionistes alemanys, els joves salvatges crearen un llenguatge que va donar caràcter al darrer quart del segle XX i al trànsit al XXI. Si hi ha un moviment que, en el seu conjunt, tempta l'espectador a establir diàlegs amb els signes dels temps i les marques de l'exterior d'Es Baluard, aquest seria indubtablement el que ha estat englobat en el terme de nous expressionismes. L'obra de Polke és evocada per algunes peces de marès de la muralla, com el lector pot comprovar a la foto. Quant a la de Miquel Barceló, tothom sap que sempre li ha agradat incloure-hi matèries orgàniques (fins al punt que en el Reina Sofía es va crear un petit problema d'olors). Per això he triat unes pedres on la matèria orgànica hi juga un paper important.

En el Museu d'Art Modern i Contemporani Es Baluard, els nous expressionismes hi estan molt ben representats. Dues obres d'Anselm Kiefer, dues de Georg Baselitz, set de Lüpertz, una d'A.R. Penk, dues de Sigmar Polke..., a més d'algunes obres dels noms més significats de la transavanguarda italiana (Longobardi, Clemente, Di Maria, etc.) i de les de Ferran Garcia Sevilla, Joan Bennàssar, Schnabel o Miquel Barceló, que conformen una representació ben nodrida de tota una època.

Com en tants d'altres aspectes, crec que aquest fet no ha estat reconegut com es mereix, qui sap si perquè, el fet d'estar el Museu en un baluard, ha estat interpretat com una incitació a l'atac ferotge. Però l'art que atresora Es Baluard és una fortalesa inexpugnable, amb independència de les institucions, entitats i persones que han fet possible el Museu.

Un espai museístic amb els objectius d'Es Baluard no podria, en cap cas, prescindir d'aquests artistes. La història de l'art modern i contemporani és una recuperació constant de camins perduts o abandonats, una recuperació que es du a terme amb una mirada nova i antiga a la vegada.

Aquí vull transcriure unes paraules del distingit crític d'art Fernando Castro Flores, qui, referint-se a aquests artistes, diu que el nostre museu «té obres molt importants d'aquest període, des d'aquesta rara mirada 'camuflada' en un paper de Polke fins a la mescla del textual i la gestualitat abstracta a Tolomea (1988) de Schnabel, el bell dibuix de Baselitz en el qual un home abatut deixa darrere el seu vaixell, per ventura fent al·legoria de viatges que ja no es podran emprendre, o la representació aborigen d'Antón Patiño. Transavantguardistes com Longobardi i Nicola de Maria defineixen un terreny de diàleg i de diferenciació amb creadors espanyols com Broto, amb el seu gestualisme carregat de lirisme, Ferran Garcia Sevilla i Grau (...) En un lúcid diàleg de l'internacional i la creació local, és a dir, en un ànim museístic contextualizador, aquesta col·lecció acull pintures d'algunes de les figures decisives de les Balears...» Aquest és el sentit d'un museu situat al bell mig del Mediterrani, en una illa que navega a bord de la tradició per les rutes de la contemporaneïtat. Hi ha un paral·lelisme clar entre el museu i els nous expressionistes: ells també naveguen a bord de la tradició, i la seva navegació és part de l'art contemporani.

Sense aquests artistes, no es podia obrir un museu sobre l'art del nostre temps. Però la meva opinió és que, per damunt de tots, la gran figura del moviment, per a mi indiscutible, és Anselm Kiefer. La seva obra és font d'inspiració per a molts d'artistes. Crec que, sense Kiefer, seria difícil explicar l'obra de Miquel Barceló.

Un pont entre la producció artística de les Balears i la que és considerada més internacional podria ser el felanitxer Miquel Barceló. Sempre he dit que és un gran pintor, i com a prova d'aquesta convicció puc adduir un fet incontestable: quan encara no era una figura reconeguda de l'art espanyol, i molt menys internacinal, jo li vaig comprar algunes obres.

Ara bé, el màrqueting el vol presentar com un geni, i aquí és on jo tenc els meus dubtes (o no). Si Picasso era un geni, si ho eren Joan Miró, Paul Klee o Giacometti, ens hem de preguntar quines obres havien fet aquests artistes quan tenien l'edat que té ara Miquel Barceló. No estalviaré cap feina al lector, de manera que el convit a repassar les biografies d'aquests genis i a comprovar que, als quaranta-vuit anys, havien fet obres que ja són fites de la història de l'art.

Però això té una importància relativa. De bons pintors, tampoc no n'hi ha tants. No ser un geni no és cap deshonra. A Miquel Barceló, a més, les coses li han anat bé o més que si fos un geni. I li han anat molt millor que a molts de genis. En aquest sentit, no es pot queixar, sinó tot el contrari.

Tenir-lo per un bon pintor no és llevar-li mèrits. Jo no em penedesc d'haver confiat en ell com a artista i d'haver adquirit algunes obres seves.

També he de dir que m'hauria agradat que fos un poc més generós, i que, sobretot, ho hagués demostrat en fer el recobriment ceràmic de la capella de Sant Pere, de la Seu de Mallorca, que, en la meva opinió té coses bones i coses no tan bones (però ara no és el moment de parlar-ne).

Miquel Barceló hauria d'haver entès que la Seu li fa un honor a ell. Es va parlar molt de si cobraria o no per la seva feina. No sé si per culpa seva o d'altres persones, tot aquest assumpte dels doblers ha acabat sent embullat i confús. És cert i segur que a hores d'ara s'han duplicat o triplicat les xifres que en qualque moment se va dir que costaria tot.

Davant aquests fets, no puc deixar de pensar en Joan Miró, que, els darrers anys de la seva vida, s'oferia amb insistència per aportar obra a la ciutat de Palma i a la l'illa de Mallorca. Hi va haver autoritats que no estigueren a l'altura de la generositat de Joan Miró. En el cas de Miquel Barceló, les coses han estat molt diferents. Hi ha hagut empentes per fer-se una foto amb ell.

Pere A. Serra. President del Grup Serra.
1) L'actual capella de la Seu n'és un clar exemple. Com també els centenars de milions que ha cobrat.