La multiplicació dels pans, els peixos i els euros a la capella de Sant Pere

Miró s'havia ofert el 1975 per dissenyar els vitralls de la capella de Sant Pere, tancats des de temps immemorials. Però el bisbe Teodor Úbeda, que havia arribat a la diòcesi feia només dos anys, tenia escassa influència sobre el Capítol catedralici. Monsenyor Úbeda va rebutjar amablement la proposta després d'unes breus consultes i de sentir per boca d'alguns canonges que Miró era «comunista» i «poc creient». Es deixava de costat així un artista reconegut internacionalment i, pitjor encara, que estava disposat a sufragar l'obra. Va poder més la por que el coratge, una cosa de la qual Teodor Úbeda sempre es penediria.

Quan les professores d'Història de l'Art de la Universitat Mercè Gambús i Catalina Cantarellas, al costat del funcionari de la UIB Biel Mesquida, explicaren al bisbe quin era el desig de Miquel Barceló, trobaren en ell una disposició excel·lent. Teodor Úbeda degué pensar que a la fi podria treure's l'espina que tenia clavada al fons del cor des de feia 25 anys. La intervenció personal i directa de monsenyor Úbeda i el seu aliat en la causa, el canonge i delegat diocesà del Patrimoni Cultural, mossèn Pere Joan Llabrés, va ser decisiva. El Capítol de la Catedral va acceptar, per un marge molt estret, que Barceló presentàs un projecte.

Qüestió de diners
L'Església hi posava el temple i la Universitat les relacions amb el sempre difícil Barceló i el seu eixerit marxant, el galerista suís Bruno Bishofberger, però faltava per aclarir qui hi posaria els doblers. Encara que Barceló regalava la seva feina, es tractava de realitzar un mural, amb 300.000 quilos d'argila i 2.000 d'esmalt, segons es va dir, més cinc vitralls i la consegüent instal·lació. Així que s'iniciaren converses amb la Conselleria de Cultura del Pacte de Progrés. El llavors conseller Damià Pons va acollir la proposta amb entusiasme, igual que el titular de Turisme, Celestí Alomar. El Govern del Pacte va delegar la seva representació en la nova Fundació Balears 21, presidida pel mateix Alomar. Quan Barceló ja havia mostrat el seu malestar per la inoperància de la UIB i de l'Ajuntament, Balears 21 es va fer càrrec de les despeses que s'hi havien ocasionat.

Barceló es va comprometre de paraula amb Alomar a realitzar el recobriment ceràmic de la capella per un total de 200 milions de pessetes, compromís que va ser publicat per aquest diari. La revelació de l'acord entre el polític i l'artista va aixecar les suspicàcies dels representants de la UIB i del mateix Bisbat, que temeren perdre el seu protagonisme. Se sentiren veus molt crítiques per la intervenció de la Fundació Balears 21, malgrat que assumia les responsabilitats econòmiques pràcticament en exclusiva. Davant de la possibilitat que el cisma es fes més gros, el llavors president Francesc Antich va proposar la creació de la Fundació Art a la Seu, constituïda pel Bisbat, la UIB, el Govern i, com a nou patró, Fundatur, la fundació dels empresaris mallorquins que havia sufragat la construcció del iot Fortuna per al rei Joan Carles. Art a la Seu va ser dotada amb 353 milions de pessetes: 200 d'aportats per la Conselleria de Turisme; 150 més per Fundatur i els tres restants per la UIB. És a dir, un poc més de dos milions d'euros per a la capella en el seu conjunt.

Aprofitant aquestes circumstàncies, el marxant de Barceló va irrompre en el panorama amb les seves exigències. Bishofberger va fer saber des de Suïssa que la quantitat era insuficient. En aquells moments Barceló acabava de presentar amb gran èxit els seus primers treballs per a la Catedral en una exposició que va inaugurar la ministra de Cultura d'Aznar, Pilar del Castillo, al monestir de Silos el maig de 2002, i Bishofberger ja havia posat en venda els resultats de diverses proves que havia realitzat Miquel Barceló a Vietri, se suposa que sufragades amb fons públics.

Xifra «innegociable»
El juliol de 2002, dos representants de la Fundació Art a la Seu, Celestí Alomar i Josep Conrado de Villalonga, agafaren l'avió cap a Zuric per entrevistar-se amb Bishofberger. En contra del que es creia, el marxant tenia les seves «tarifes», volia «administrar» els doblers de l'obra i era necessari pagar «honoraris» a Barceló. Quan Alomar i Conrado replicaren que existia un pacte verbal amb l'artista, que a més deixaria la seva empremta a la Catedral de Mallorca, Bishofberger va contestar de manera implacable: «A mi tant me fa que treballi per a una església o per a una casa de cites». La delegació mallorquina va tornar de Zuric el 17 de juliol amb una xifra «innegociable» a la cartera. Preocupat, monsenyor Teodor Úbeda es va posar en contacte amb l'artista i hi va quedar per veure's l'endemà, però al seu lloc es va presentar Biel Mesquida perquè, segons aquest, «Barceló no tracta assumptes de doblers». L'ultimàtum estava llançat. O es pagava, o res.

3,5 milions
La Fundació Art a la Seu va cedir per evitar l'escàndol i el ridícul. Les pretensions del marxant varen ser acceptades gràcies a la iniciativa de Francesc Antich i a la bona voluntat dels empresaris. No se sabia d'on sortirien, però es pagarien 3,5 milions d'euros, uns 600 milions de pessetes, pel mural ceràmic i els cinc vitralls. El 29 d'agost de 2002 el bisbe, en la seva qualitat de president de la Fundació, i Bruno Bishofberger, en representació de l'artista, varen firmar el contracte. Tothom va quedar oficialment satisfet. L'artista es va comprometre per escrit a «regalar» el mobiliari per a la capella, i la Conselleria de Cultura li va organitzar una exposició antològica a la Llonja de Palma, a Menorca, a Eivissa i a Formentera. Semblava que tot anava rodat, però poc després va canviar el color del Govern i monsenyor Úbeda va morir el 18 de maig de 2003. El bisbe mai veuria acabada l'obra per la qual tant havia lluitat. El seu cos va ser sepultat a la capella, als peus de l'altar i el sagrari.

Barceló havia treballat amb afany en els tallers del ceramista Vincenzo Santoriello a Vietri sul Mare (Itàlia). Fotografies espectaculars del seu progrés sobre extenses plaques de terracota es varen publicar en diaris i revistes. El referent era una maqueta que havia presentat al Capítol i sobre la qual els canonges realitzaren alguns «suggeriments» i «observacions» que l'artista es va comprometre a acceptar. L'obra havia d'adequar-se a l'entorn monumental i al capítol 6 de l'Evangeli de Joan sobre la multiplicació dels pans i els peixos.

Però Barceló havia rebut de molt mala gana aquells «suggeriments» i «observacions». En aquest clima enrarit s'anaren instal·lant les plaques ceràmiques a les parets de la capella. En una entrevista publicada a La Vanguardia, Barceló explicà que «per res del món no modificaria una obra meva». En aquest sentit, alguns canonges varen manifestar en privat la seva decepció pel fet que el Crist Ressuscitat no fos la imatge «dominant», ni que es veiés una «creu victoriosa», com acordà amb mossèn Llabrés.

Així estaven les coses quan tot es trencà de nou. Bishofberger va al·legar que s'havien incomplert els terminis de pagament i va amenaçar de deixar l'obra inacabada si no cobrava el que se li devia. Va afegir a la seva reivindicació l'IPC acumulat des de la firma del contracte i despeses imprevistes.

Més doblers
Feien falta doblers, més doblers, i per aconseguir-ne el mural va ser presentat a la premsa el mes d'agost de 2004. Mossèn Pere Joan Llabrés havia multiplicat la seva ja intensa activitat per promocionar l'obra i cercar fons per als vitralls, i tanmateix monsenyor Jesús Murgui, el successor de Teodor Úbeda, deixava veure un calculat distanciament. No era l'únic prelat que arrufava el nas davant de l'obra de Barceló, especialment davant de la representació del Crist.

Durant més d'un any gairebé no se sentí parlar de la capella. De tant en tant s'anunciava que ara Sa Nostra, ara Aena, Gesa o el Capítol estaven disposats a finançar els vitralls. De portes endins hi havia una gran desconfiança per la naturalesa i la imprevisió de l'artista, com quan exigí aixecar per segona vegada totes les lloses de la capella per instal·lar-hi focus de llum.

Matas s'hi implica
La situació d'impàs arribà a preocupar l'actual president del Govern, Jaume Matas, que va decidir donar l'impuls definitiu a l'obra. A finals de 2005 l'Ajuntament de Palma i el Govern es varen comprometre a aportar devers un milió d'euros perquè la capella s'acabàs de manera definitiva. Però hi posaren una condició: l'obra en el seu conjunt s'havia d'enllestir en un any, és a dir, el desembre de 2006.

En el 2006 hi va haver dos fets rellevants. El primer, la mort tràgica i sobtada de mossèn Pere Joan Llabrés, el gran dinamitzador de la capella. La segona, el nomenament de Rafel Perera com a representant del Bisbat a la Fundació Art a la Seu en substitució del canonge. Tothom va entendre que monsenyor Murgui havia recorregut a l'il·lustre advocat per dues raons: a diferència de mossèn Llabrés, Rafel Perera és una persona de la confiança del president Matas. I, a més, el bisbe quedava amb les espatles cobertes davant de possibles noves vel·leïtats de l'artista i del seu cercle, o exigències del marxant. I és que després d'una relació de més de cinc anys amb Barceló i Bishofberger, tant l'Església com l'Administració autonòmica havien après a anar amb peus de plom.

Aquesta vegada els terminis es compliren i l'obra està a punt de ser inaugurada divendres pels reis. El darrer element que s'instal·larà és la làpida en la qual figuraran les persones que han col·laborat de manera «destacable» en el projecte. Es comenta una reunió molt tensa a la Fundació per posar o treure noms que algun assistent ha arribat a qualificar de «patètica»; tan indecorosa va arribar a ser l'actitud d'alguns per accedir a un trosset de la glòria eterna catedralícia.

Però si la capella està acabada, la llista de despeses continua oberta. El tresorer de la Fundació Art a la Seu, Gabriel Barceló Oliver, va explicar la setmana passada que «fins d'aquí a dos mesos no tindrem els comptes definitius. S'han superat les previsions inicials, el total està per sobre dels quatre milions d'euros. Hi ha una sèrie de despeses, com l'adaptació de la capella o viatges, que no estaven previstes. Fa un any, l'artista també va demanar que s'actualitzàs el preu dels vitralls amb 150.000 euros i la junta va acceptar perquè s'ha fet responsable de l'obra. En poder, en donarem tots els detalls». Quan se li demanà qui pagarà el desfasament, contestà: «La Fundació Art a la Seu».