Una carta de Pardo Bazán a Galdós (1889)

TW
0

Considerada una de les figures més rellevants del segle XIX, el prestigi d'Emilia Pardo-Bazán (A Coruña,1852-Madrid, 1921) no és només per la seva prolífica activitat literària sinó també per haver participat en moviments socials i culturals, en la defensa dels drets de la dona i en la seva crítica contra el caciquisme del moment. Es traslladà de Galícia a Madrid amb el seu marit i el matrimoni viatjà també per diferents països europeus. Tanmateix la seva vida íntima seria qualificada d'escandalosa per una societat de mànega estreta, essent conegudes les seves relacions amoroses amb Galdós. Part d'aquests sentiments restarien en el seu epistolari, en cartes molt obertes i on mostra, amb una certa freqüència, el seu sentit de l'humor. La que comentam va esser tramesa des de l'Hotel Victoria, de Domingo Reguero, en el carrer Cruz, de Madrid i deia el següent:

«Sempre estimat meu, sempre, sempre, la teva carteta m'ha fet gaudir d'una bona estona i l'he feta servir com a epíleg als saborosos bombons Marron Glacé del darrer dia. He trobat aquest paper, i per recordar èpoques agradables per a tots dos, i donar-te una petita sorpresa, en aquest mateix, t'escric. De les meves entremaliadures, què vols que et digui? Tu n'ets més indulgent que jo mateixa; tu les expliques i les perdones, i jo tinc estones que no les sé perdonar, encara que les expliqui aquella lògica interior que ens ajuda a comprendre les nostres pròpies accions, per desbaratades que siguin. El que ha de constar i no fuig a la teva intel·ligència és que res hi ha d'ofensiu, per a tu, en el que s'esdevingué. Bé et troba la filosofia i la raó per entendre que ningú es pot sentir culpable del que fa un altre, i que només les accions d'un mateix el poden honrar o avergonyir. I sobretot aquí, quan no hem de retre tribut a les preocupacions de la gent, que ignora el llaç que ens uneix. Si el públic sabés que tu i jo... Caram, aleshores encara es podria compaginar això de les ofenses però el públic, gràcies al teu maquiavel·lisme, es troba fet un cap de fava. (En el text en castellà, «papanatas»), així és que res dolent del que jo pugui fer et perjudica al davant dels altres. En tinc prou d'haver ferit el teu petit cor sense que per afegitó hagi de tenir jo el penediment d'haver donat motiu al fet que algun estúpid es rigui de tu. Gràcies a Déu això no passarà mai... Pel que fa a l'arrossegat èxtasi de Barcelona, crec que fou una d'aquestes coses que un no pensa i quasi inconscient, que a qualsevol li poden esdevenir. Així que si no vaig pecar contra l'amor que et vaig tenir i tinc, com tu assegures que no pecares contra el meu a Nàpols i Venècia... allà fou la meva imaginació i no la meva ànima el que allà t'abandonà, o millor dit, et féu traïció. Al davant de la moral oficial no tinc defensa, però tu i jo crec que som un poc nihilistes en aquest afer...».

Hi devia haver comentaris. Males llengües. Alguna confidència, en veu baixa, traïda.