La Naixença d'un fundador social (1811)

Quan Ferran VII tornà a Espanya, després de la guerra del Francès o, si ho voleu, de les guerres napoleòniques, es trobà amb un gran empobriment del país, magre en collites, pobre en tota mena de mitjans, amb la permanent amenaça de perpetuar-se un estat caciquil i nobiliari pel camí de l'absolutisme. Errat camí que perllongava el retard social. Un país més organitzat haguera fet servir el contigent d'efectius militars i públics, massa abundants des dels darrers dies de la guerra, per a fomentar obres d'interès nacional i aplicar-los també a crear una industrialització, que al contrari dels altres països d'Europa mai no acabava d'arribar. No ajudaria gaire a resoldre les greus situacions dels més desvalguts el panorama polític de cada moment en aquella trista monarquia: La revolució que enderrocà Espartero el 1843, que derrotà el Comte de Sant Lluís el 1854, la que destronà Isabel II el 1868. Tot plegat empobria més i més la nació i, Balears, que en aquell temps no passava d'esser un apèndix d'aquesta, com Canàries, Puerto Rico, Cuba o Filipines, molt mal enteses i molt maltractades des de Madrid, quan no oblidades per dècades, ho tenia difícil per a tenir cura de sans i malalts. Perquè molts dels illencs que estaven sans havien d'emigrar, tot emprant la seva saludable força més o menys jovenívola per a sobreviure en països llunyans. I els malalts, amb institucions sanitàries deficients, arribaven fins i tot a pensar que la mort era una mena de benedicció. En tan angoixós cas es trobaven igualment els infants abandonats, els miserables del carrer, els bojos, les mares fadrines, les vídues... Va aparèixer aleshores, en aquesta illa de Mallorca, que semblava tan inoperant, tan plena de cansament vegetatiu, un home singular del qual hem parlat moltes vegades, Sebastià Gili Vives, fill de pagesos, sacerdot per vocació i clergue per tenir més accés a l'obra fundacional que el caracteritzaria. Estudià Filosofia a la nostra universitat literària, lo Estudi General, però fou molt més eficaç en l'economia i la comptabilitat, home pràctic, per una banda, especialment a l'hora de donar taula i llit als desvalguts, i home romàntic per una altra, quan el cristianisme altruista va esdevenir el cim dels seus ideals. Moriria el 1894, després d'una vida plena dedicada a fer funcionar amb exactitud quasi «britànica» les institucions benèfiques, educatives i de servei social posades al seu càrrec, així com la congregació religiosa que li donava suport i que ell mateix havia creat. Cobreix, doncs, la biografia de Gili Vives tot el segle XIX i per tant fou testimoni del dia a dia d'una societat potser massa «colonitzada» i poc ambiciosa que no sempre el va saber comprendre o el va voler comprendre. Va conèixer moltes avantsales de governador o batle, moltes audiències amb autoritats que ben poc sentien la crida solidària, molts malfiaments de bisbes i altres dignitats eclesiàstiques... Però no es desanimava i cada vegada que recobrava ànims, era, talment, com si tornàs a néixer.