Miquel Ferrà i Martorell15/01/07 0:00
TW
0

L'escriptor britànic David Herbert Lawrence (Eastwood, Nottinghamshire, 1885-Vence, Provença, 1930), inspirador de grans controvèrsies dins la societat del seu temps, que el considerava excessivament eròtic en els seus relats, per altra banda amb una duresa de detalls que el puritanisme imperant no podia tolerar. Algunes de les seves obres foren prohibides, com en el cas de la novel·la Arc-en-cie, que el 1915 era acusada d'obscenitat. Sortí d'Anglaterra i viatjà arreu del món, tot residint, segons l'època i les circumstàncies, a França, Itàlia, Mèxic, Estats Units i Austràlia, havent fet també una breu estada a Mallorca, a l'Hotel Príncipe Alfonso de Cala Major, que ja funcionava la dècada del 1930. Alguns ambients més permissius on poder publicar la seva literatura vitalista, és a dir, la glorificació dels instints en contra de les restriccions socials, li varen permetre gaudir d'alguns èxits, entre els quals L'amant de Lady Chatterley, editada en totes les llengües i portada al cinema i al teatre amb tota mena de versions. Hi ha, però, en la literatura de Lawrence, de caire més naturalista o ecologista, un art més refinat, com quan descrivia aquell paisatge d'hivern:

«La gelada va durar moltes setmanes, fins que els ocells començaren a morir ràpidament. En els camps i sota els matolls, es veien, arreu, trencades despulles de frarets, estornells, merles, malvins... innombrables mantells esqueixats i sagnants de petites aus la qual carn devoraven invisibles rapinyaires. Llavors, sobtadament, un matí, vingué el canvi. El vent bufà vers el sud, arribant des de la costa tebi i sedant. Els capvespres, hi havia lleus esclats de sol i els coloms tornaven a emetre les seves veus naturals, lenta i tèrbolament, sens intervals. Ho feien tanmateix amb sons forçats, com mig endormissats per la letargia hivernenca. Però durant tota la tarda prosseguiren amb el seu soroll, dins la placidesa de l'aire, abans que el glaç es fongués vora el camí. A entrada de fosc, el vent bufava suaument, acaronant encara la costra de gelor sobre la dura terra. Llavors, en el crepuscle de groguencs fulgors, els ocells salvatges gosaren xiular feblement en els bosquetons d'arbocers que vorejaven el llit del torrent. Allò, tot plegat, sorprenia i quasi espantava, després del feixuc silenci de la gelada. Com podien aquells éssers cantar si la terra estava encatifada de destrossats cadàvers d'altres molts volàtils? Així i tot, de la nit, brostarien indecisos i argentats sons, que posaven en guàrdia els esperits, fent-los quasi por. Com podien cridar a reunió tan ràpidament els petits clarins de plata, en la suavitat de l'aire, si la terra estava encadenada encara?».