Gener a les trinxeres (1918)

Erich Maria Remarque amb la seva novel·la Im westen nichts neues desplega tot el realisme dels fronts i les trinxeres d'aquella Primera Guerra Mundial i ho fa des de la posició pacifista germànica, tan odiada pel nazisme posterior. Recordem Berta von Suttner (Praga, 1843-Viena, 1914), que des del 1887 lluità contra el govern autoritari, el militarisme i els abusos socials. A la seva obra més emblemàtica: «A baix les armes!», que li valgué el Preni Nobel de la Pau el 1905 explicava els contrasentits i les misèries dels conflictes bèl·lics. Per la seva banda Erich Paul Kremers, nascut a Osnabrück, Alemanya, el 1898, va haver de combatre, ell mateix, al llarg de la Primera Guerra Mundial, i després fou mestre d'escola, agent de negocis, músic i dibuixant. Acusat de derrotista pel règim nazi a causa de les seves novel·les, es va haver de refugiar a Suïssa el 1931. I ho va fer santament, puix que els escamots «incontrolats» nacional-socialistes el cercaven ja per a matar-lo d'una pallissa. El 1940 es translladà a Mèxic i d'allà als Estats Units, la qual nacionalitat adoptà el 1947. Morí a Ascoma el 1971. I d'aquell cruelíssim hivern a les trinxeres escrivia: Se'm gelen les mans i tenc calfreds; aixi i tot, la nit és suau. Només la boira és freda, aquesta boira sinistra que s'arrossega entorn dels cadàvers que hi ha al davant de nosaltres i els xucla la darrera i amagada gota de vida. Demà seran lívids, verdosos i la seva sang apareixerà negra i coagulada. Pugen encara pel cel els coets lluminosos i llancen la seva lluentor despietada sobre el paisatge petri, ple de cràters i llum freda, com d'astre llunar. Sota la meva pell, la sang porta terror i inquietud als meus pensaments. S'afebleixen i tremolen, volen calor i vida. No poden resistir sense consol ni ilusions; es remouen al davant de la nua imatge de la desesperació. Escoltam un tintineig de calderes i tenc, de sobte, el fort desig de menjar quelcom calent; m'aniria bé, em calmaria. Em domín entristit esperant l'hora del relleu. Després he entrat en el refugi i trob, en el seu lloc, una gran tassa de sopa. És feta amb mantega i resulta saborosa. Me la vull menjar poc a poc. I guardant silenci, malgrat que els altres es troben de bon humor, doncs en aquests moments sembla que el foc d'artilleria ha minvat molt... Els dies passen i cada hora, és, al mateix temps, incomprensible i evident. Alternam atacs i contraatacs, i lentament, els morts s'amunteguen en el camp ple d'embuts que hi ha entre ambdues trinxeres. Els ferits que cauen prop poden ser recollits, però d'altres resten massa temps abandonats i els sentim morir. Des de fa dos dies en cercam un, inútilment. Potser es troba ajagut, bocaterrossa, sense poder-li donar la volta. No hi pot haver altra explicació això de no trobar-lo, ja que només quan es crida amb els llavis aferrats a la terra es fa molt difícil precisar la direcció de la veu».