Miquel Ferrà i Martorell07/01/07 0:00
TW
0

Aquelles festes nadalenques marcaren la història d'una ànima. Això és el que Conrad de Meester ens explica, puix que el llibre d'a questa manera anomenat, Història d'una ànima o Autobiografia de Santa Teresa del Nin Jesús és, després de l'Evangeli i de tota la Bíblia, el llibre més difós, més traduït i, sens dubte, de major influència en el segle XX, entre tota la bibliografia de temàtica religiosa, és clar. Segueix dient, el professor De Meester que «el fenomen de Teresa de Lisieux no té cap explicació lògica fora de l'àmbit de la fe. La més depurada sociologia no aconsegueix explicar com una senzilla monja de clausura, que morí silenciosament als vint-i-quatre anys a un convent carmelità de França, ha interessat tants lectors...».

Sembla esser així. El que només havien de ser cartes autobiogràfiques per a l'interior del monestir, que com tantes altres mai no haguessin estat portades a una impremta, esdevenien, per a molts, preferida lectura de capçalera. En una d'aquestes epístoles, Teresa de Lisieux contava, amb entusiasmat record, unes festes nadalenques...

«Heu de saber que aquella nit de llum començà la tercera etapa de la meva vida, la més hermosa, la més plena. En un instant, l'obra que no havia pogut fer durant una dècada, me la va fer el Bon Jesús que es conformava amb la meva bona voluntat, que mai no m'havia mancat. Com els seus apòstols, jo podia dir-li que havia estat pescant al llarg de tota la nit sense agafar res. Però més generós amb mi que amb els seus deixebles, Ell mateix agafà la xarxa, la tirà a l'aigua i la va treure plena de peixos... Em va fer una pescadora d'ànimes i vaig sentir, aleshores, un gran desig de treballar per a Ell, un desig que no havia sentit mai tan vivament...Vaig sentir, amb una paraula, que entrava en el meu cor la caritat, la necessitat d'oblidar-me de mi mateixa per a complaure els altres... I des d'aleshores, vaig esser feliç. Aquell diumenge, tot observant una estampa del Senyor en la Creu, em va impressionar la sang que regalimava de les seves mans i vaig pensar, amb gran pena, que tota aquella sang queia per terra sense que ningú no la recollís...El crit de Jesús en la Creu, dient que tenia set, encenien dintre meu un foc desconegut i molt viu. Com haguera donat aigua al meu Amat, jo mateixa devorada per la set d'ànimes... I no eren les ànimes dels sacerdots les que m'atreien sinó les altres, les que més m'havien de menester, les que no es podien deixar caure dins les flames eternes...

Festes nadalenques 1886/ 1887. Els Reis venien a dur els regals, quan per darrer cop, Teresa deixava les seves sabates a la xemeneia.