La troballa de Fleming (1922)

Succeí en el petit laboratori de l'Hospital de Santa Maria de la Universitat de Londres. Allà, un biòleg investigador descobria que les llàgrimes i la saliva humanes contenien una substància molt singular capaç de destruir gèrmens, és a dir, petites masses de substància vivent capaç d'originar, desenvolupant-se, animals, plantes o òrgans. És el que anomenam gèrmens patògens. Aquest home nomia Alexander Fleming (Darvel, Ayrshire, 1881-Londres, 1955), el qual, animat per aquells resultats, seguí investigant una millor tècnica per obtenir conreus purs de diferents gèrmens. Sembla que enmig de la seva feina es va veure molestat per una mena de tel o pel·lícula, és a dir, un micromicet que es desenvolupava formant capes sobre matèries orgàniques en descomposició, i aquella molsina solia cobrir els porta objectes on ell col·locava les seves preparacions. Ningú, en cap altre laboratori, havia concedit la més petita atenció a tal fenomen. Fleming, gran observador, va veure, no sense sorpresa, que dins l'àrea envaïda per la tal capeta morien tots els gèrmens del preparat que hi havia dins la placa de vidre. Aquella molseta (que no és molseta, només ho aparenta) presentava l'aspecte de pinzellets, puix que era una varietat del fong conegut amb el nom de «Penicillium» i per això batejà amb l'apel·latiu «Penicilina» aquella substància. Aconseguí produir-ne una certa quantitat que li va permetre comprovar el poder destructor que la penicilina tenia enfront d'un gran nombre de bacteris. Descrita pel descobridor el 1928, la Penicilina rebé per part dels col·legues científics molt poca atenció. Tant és així, que Fleming no trigaria gaire a ser oblidat. Passaren els anys. En esclatar la guerra mundial, el 1939, la sanitat militar va veure imprescindible la possessió d'un producte efectiu per combatre les infeccions dels ferits en el camp de batalla. Aleshores, el doctor Howard W. Florey recordà les experiències de Fleming en aquest afer i les continuà. En haver-ne obtingut grans quantitats, comprovà que la penicilina no mata els gèrmens sinó que els impedeix desenvolupar-se i aleshores dóna lloc al fet que les defenses orgàniques els puguin destruir. Experimentà, igualment, que la penicilina, en qualsevol dosi injectada, no produïa transtorns orgànics. Així, doncs, el nou producte fou portat a clíniques i hospitals de campanya, salvant-se amb ell moltes vides. Llàstima de més d'una dècada d'oblit. I com solen dir que val més tard que mai, Sir Alexander Fleming rebia el premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1945, just una dècada abans de la seva mort.