L'enfonsament de l'Hespero (1859)

L'escriptor Henry Wadsworth Longfellow (Portland, Maine, 1807-Cambridge, Massachusets, 1882), poeta d'inspiració romàntica que composà una poesia narrativa i melòdica que aconseguí gran popularitat a les Illes Britàniques i als Estats Units, s'emocionava en assabentar-se d'un d'aquells freqüents drames navals, el naufragi i enfonsament del veler «Hespero» i així ens conta com succeí la tràgica història: «Els mars hivernals/ L'Hespero navega,/i el patró amb ell/ la jove filla porta./ Els seus ulls eren blaus/ i rosades les galtes;/ la pitera tersa i alba/ com la blancaespina./ Vora el timó veia/ el patró, pipa a la boca,/ canviar de rumb el fum/ amb les ràfegues boges./ Parlà un vell mariner/ que creuà el mar Carib:/ Prenguem aviat el port,/ que l'huracà ens encalça!/ Amb claror lluí anit,/ la lluna, i avui no brilla!/ Però el patró, fumant/ amollà burleta rialla./ Més fred i fort el vent/ bufà del Nord-oest,/ contra la mar escumosa/ xiulant caigué la neu./ La terrible tempesta/ sacsejà la nau/ qui com corcer espantat/ s'aturà i pegà un salt./ Aquí, aquí, filla meva!/ Posa't prop de mi, no tremolis!/ Sé vèncer amb el meu art/ temporals més potents./ L'abrigà amb un capot/ contra el vent que tallava/ i en el pal major la fermà/ amb una corda gruixuda./ Pare! Sent campanes/ de l'església, Què serà?/ És la costa perillosa! Anem cap a l'alta mar!/ Sent, mon pare, trons / de canó. Què és això?/ Són vaixells en perill/ que no resisteixen més!/ Una llum brillar veig./ Digues-me pare, què és?/ Però no va respondre son pare/ que gelat estava ja./ Fermat al timó, sense vida,/ girada al cel la cara;/ enllumena la llanterna/ els seus ulls de cristall./ Creuà aleshores les mans/ la nina i orà a Crist/ que la mar Tiberiades/ calmà tot benigne./ I al vaixell, dins boires,/ entre volves de neu,/ com un blanc fantasma/ era presa del corrent./ Del vent entre els cops,/ Des de la terra arribava/ La remor que es forma/ contra la costa brava/ Sota la proa mateixa/ brosten agudes roques;/ i els tripulants fallits/ són escombrats per gran ona./ Xocà just allà on l'escuma/ semblava esser de llana,/ però ocultava penyes/ que trencaren ses entranyes./ Els seus pals i obencs,/ revestits de gel,/ es trencaren talment vidre, / i tots els esculls gemegaren./ I va veure, a la següent alba,/ amb astorament, dins l'aigua,/ un pescador, a un pal/ una al·lota fermada./ Gelada sal marina/ li cobria ulls i pit;/ el seu cabell revoltat/ per les ones del Ponto./ Així naufragà l'Hespero/ envoltat de nit i neu./ Que Déu ens alliberi, pietós/ d'una mort semblant!».