Cap d'Any de Tennyson (1850)

Miquel Ferrà i Martorell03/01/07 0:00

Alfred Tennyson (Somersby, Lincolnshire, 1809-Aldworth, Surry, 1892), un dels poetes britànics més representatius de l'època victoriana, va conèixer mentre estudiava en el Trinity College de Cambridge, el que després seria el seu cunyat i millor amic: Arthur Henry Hallam. La mort sobtada d'Hallam el 1833 l'afectà molt i deixà de publicar al llarg de nou anys, i es dedicà només a composar la que seria el cim de la seva producció: «In memoriam», un poema elegíac dividit en tres parts i que dedicà al seu amic. En aquests versos Tennyson descriu les quatre estacions i al mateix temps expressa els pensaments que cada una d'aquestes li suggereix, quan encara conserva fresc en la memòria el record de l'amic desaparegut. «Any Nou» són les estrofes que corresponen al final d'una d'aquestes unitats cronològiques creades per l'home en observar la natura. Aquí el poeta es refereix als tocs de campana amb els quals és acomiadat l'any que acaba i és rebut el que comença. Ell creu escoltar en aquests sons, la promesa de dies millors, i fa vots que, en realitzar-se, donin al món un poc més de pau i esperança:

«Callau campanes tristes, si el cel és ombriu,/ Si sura entre les boires un resplendir estrany,/ Si l'estació obscura morint està de fred.../ Callau, campanes tristes, deixau morir l'any». I és que sentir-se alegres per un any perdut, ja per a sempre, en el nostre cos i la nostra ànima, resulta esser, de vegades, una cruel contradicció. Ha mort l'any, visca l'any!< «Deixau el que ha passat! Vibrau, bronzes feliços,/ Per aquell que ve ornat de neu blanca i pura;/ Deixau dins l'oblit els temps tenebrosos,/ Cantau per les veritats que allò que vindrà, augura».

I és que l'ésser humà no pot reprémer la por pel que pugui trobar en voltar un cap de cantó.

«Callau per les angoixes que pateixen els mortals,/ Per qui plora el món des de l'edat primera,/ Per les de ric i pobre, brega injusta!/ Cantau perquè es desperti la humanitat sencera! Silenci, oh, Déu, silenci, si el jutge en el debat/ Escolta els partits com si fossin reis,/ Cantau pel ministre que el deshonor abat!/ Cantau pels que vigilen el temple de les lleis!». >El temple de les lleis. El deshonor d'un ministre. Figures que es repeteixen des de que el món es diu civilitzat...

«Callau si els pecats, la fam i el turment/ Cobreixen el present amb capa funerària;/ Que calli, que calli, el meu indignat accent / i que la Musa eixugui les gotes del seu plany./ Ah! No soneu mai per l'orgull bord,/ Per les calúmnies vils i cíniques passions! / Sonau perquè visqui el veritable i just,/ Sonau perquè s'enllacin homes i nacions...». Cap d'Any, és, tal volta, el debat interior del qual no podem fugir amb una dotzena de grans de raïm.