El conegut pintor i escultor Manuel Coronado torna a Palma amb dues exposicions: una d'antològica al Casal Balaguer, comissariada per la periodista Maria Lluïsa Suau i una altra a la Galeria Vanrell, que tracta el tema de la Immigració. Diari de Balears l'ha entrevistat.
-Vós vàreu ser un aglutinador, en certa manera, del grup d'Alaró?
-Els anys setanta varen venir a Alaró una sèrie de persones molt creatives i que pens que cercaven, sobretot, tranquil·litat. Entre elles, Mompó, José Maria Labra, Thea Jvingel, Villalta, tot era gent que es dedicava a la creació i jo vaig fer com a d'animador d'aquell grup. Coincidint amb aquesta èpica, es va crear el grup Deu des Teix per potenciar el moviment de la «nova pintura» que s'allunyava del convencionalisme i anava cap al moviment abstracte.
-Era un grup homogeni?
-Es pot dir que no era un grup homogeni. Tiraven cap a l'abstracte, la nova figuració, encara que hi havia Mompó, que era un poeta de la pintura. Tot plegat constituïa un grup interessant. Anys després vaig obrir a Consell una galeria d'art que actuava de focus cultural, muntàvem obres de teatre, activitats culturals. L'any 82 vaig fer una exposició a la Banca March i, a partir d'aquí, em dedic a pintar quasi exclusivament. Hi havia gent que pensava que jo era a fora i, en realitat, continuava pintant a Consell a portes tancades.
-Com ha anat evolucionant el vostre estil pictòric?
-A una primera època es podria definir el meu estil com a un expressionisme en to de crítica social. També té una importància el món anímic. La realitat sempre fa por i les coses s'han de mostrar d'una manera tènue. La pintura ha de tenir misteri, sense aquest misteri, que li dóna també un component poètic, és difícil poder expressar-se en el llenguatge pictòric.
-Trobau que la pintura i la poesia tenen alguna relació?
-Tenen una relació íntima. Per exemple, la poesia de Kavafis, que és un dels meus poetes, té aquest misteri i aquesta vida, molta vida hi ha en els seus poemes, i en certa manera, el que vull reflectir en la meva pintura és la vida, passada pel meu sedàs particular, filtrada per la meva visió. Això dóna cabuda a l'expressió de l'amor, de la desesperació, en definitiva, del que és la condició i la peripècia humanes.
-Quins són els temes de la vostra darrera etapa?
-En aquesta darrera exposició, el tema és el continent africà. L'Àfrica és un continent riquíssim, amb molts de contrasts i matissos. Egipte, el Marroc, la denominada Àfrica central, l'occidental, és un continent extraordinari. I està vivint un drama enorme. Pobresa, camps de concentració. Aquest problemes fan que la gent fugi de l'Àfrica, que hi hagi aquesta immigració massiva, de gent desesperada de les pasteres. Demanen una resposta als seus problemes i es troben amb uns murs infranquejables. Tota aquesta situació del continent i de les persones que fugen desesperades és el motiu de la nova exposició.
-També es va inaugurar una d'antològica. Com resumiríeu la vostra trajectòria?
-Vaig començar a pintar als anys cinquanta, quan era pràcticament un adolescent. Pintava paisatges, el paisatge mallorquí i el camp. Em vaig sentir atret per l'expressionisme, per reflectir la tragèdia amb l'expressió, el gest, les mans. Vaig anar descobrint una sèrie de temes com el circ, que per a mi és l'expressió de moltes coses, com l'erotisme, el moviment, el cos humà. Tot plegat va anar formant un món pictòric que és el que s'ha reflectit a l'exposició antològica.
-Us inspira la vida quotidiana?
-La vida és, per si mateixa, una font d'inspiració, però també ho són els personatges que coneixes, les situacions. Es pot fer art amb aquestes coses quotidianes.
-Quins pintors us agraden més?
-M'agraden els pintors d'avantguarda, però s'han de conèixer tots. El clàssic barroc, Rembrant per exemple, però el moment que jo consider més important de la història de la pintura és quan aquesta llum, que en el barroc era en els interiors o penetrava en els interiors, per exemple a la pintura de Vermeer, surt a fora. És el moment dels impressionistes i quan la pintura deixa entrar la llum i agafen també relleu els exteriors. També és un moment en què se supera un perfeccionament molt notable i es dóna pas a l'expressió. Aquest, per exemple, seria el moment de Goya. Després del treball amb la llum, històricament ve la matèria. L'abstracció matèrica o les obres en què la matèria és un objecte artístic. Aquesta etapa de protagonisme de la matèria, la denomín com a «abstracció-matèrica-escultura» i és una de les formes que més he treballat darrerament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.