Thomas Stearns Eliot, poeta, dramaturg, essagista i crític britànic d'origen nord-americà (Saint Louis, 1888-Londres, 1965), és un dels poetes més originals en llengua anglesa. El 1927 es nacionalitzà britànic i el 1948 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura. En el seu poema, referit a les dates que estam passant ara mateix, El conreu dels arbres de Nada observa, amb el seu finíssim ull crític i el seu agut olfacte, les sanes alegries i hipòcrites bauxes de les festes nadalenques, quelcom que des del 1927 no ha experimentat grans canvis.
«Hi ha diverses actituts al davant de Nadal,/ d'algunes d'elles en podem prescindir:/ La social, la maldestra, aquella que és obertament comercial,/ la de les bauxes (les tavernes obertes fins a mitjanit), i la dels infants -que no és la del nin/ per a qui la vetlada és un estel, i l'àngel daurat/ eixamplant ses ales en el cimal del sapí/ i no és només un ornament, també un àngel./ Astorat resta el nin al davant de l'arbre/ deixau-lo seguir amb son corprès esperit/ dins la festa i no esdeveniment social/ de manera que sia empenta de goig, la sorpresa/ del primer arbre de Nadal recordat,/ i així, la novetat, el plaer dels regals,/ que tenen, tots ells, el seu olor peculiar i emocionant,/ es completi amb l'espera de l'ànec o l'indiot...»
Segueix el poeta parlant de com és de necessària, en presència dels infants, la reverència i alegria dels majors, de com convé evitar l'avorriment, la fatiga i el tedi, la consciència de la mort i la consciència del fracàs. I també la pietat del convers, que pot estar tota tacada d'orgull, gest desagradable a Déu però també als infants. Recorda Eliot amb emoció la festa de Santa Llucia, la seva cançó i la seva corona de foc...
Tot el que demana al final d'aquests versos que són inevitables introspeccions és que abans d'acabar l'octogèsim Nadal, és a dir, segons ell, la darrera festa nadalenca del seu propi món interior, els records amuntegats d'emoció anual restin concentrats dins una gran alegria. Però aquesta alegria ha d'esser alhora gran temor, com quan la por ha d'envair totes les ànimes. El començament ens ha de fer recordar el final, i la primera vinguda, la segona.
No podem negar que Eliot sia un poeta mal d'interpretar. Al nostre veure, tot fent un resum del poeta, amb moltes complicacions de lèxic i formes expressives per altra banda, Eliot vol agafar com si d'un arbre excessivament ornat es tractàs, que envolten falses litúrgies terrenals, el Nadal, per a després despullar-lo de tot allò que no és Nadal: la bauxa indefinida, els àpats brutals, la fuita de qualsevol consideració metafísica...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.