Fred i foc a Moscou (1812)

La campanya napoleònica contra Rússia, després de trencar el tsar Alexandre I el seu tractat amb l'emperador de França, vendrà marcada pels gels hivernals. Les tropes franceses van de victòria en victòria i el mes de setembre entren a Moscou. Però a Moscou no seran «a priori» rebuts per tempestes de neu sinó pel foc d'un paorós incendi que els deixa sense queviures. Començarà, aleshores, l'espantós hivern, el «general Hivern», que molts anys després faria retrocedir, també, els exèrcits de Hitler. El Nadal per les planúries russes, cobertes de neu, amb temperatures de glaç, deixarà un llarg camí de morts sobre la ruta de la Gran Retreta. Els russos havien pegat foc a la població abans de fugir de les seves cases i carrers. El botí i el saqueig foren impossibles. Tot el que Napoleó conquistava era una immensa mola de ruïnes fumejants i fred, molt fred. No pogué fer altra cosa, Bonapart, que seguir amb els seus homes una penosa marxa de retorn. L'estepa, la mort blanca, les malalties, la fam, l'esgotament físic, la progressiva manca de municions i aliments, tot plegat era la mort col·lectiva de milers i milers de soldats. Devia recordar l'Emperador un altre Nadal, de quan tenia vint-i-cinc anys i estava, aleshores, convençut que els seus coneixements en l'art militar eren molt superiors als dels generals de la seva època, i, tanmateix, va veure tan poques probabilitats d'arribar a tenir un alt comandament sobre aquells exèrcits corruptes que pensà, i ja es mig decidí, a emigrar a Turquia, tot oferint ajut al Soldà a formar una poderosa tropa moderna. Sembla que no en tingué necessitat. Tenint por el directori de perdre el seu poder, un dels seus membres, que nomia Barras, pensà que si tenia prop d'ell i al seu favor aquell jove tinent d'artilleria, no trobaria, per part dels seus enemics, cap tipus de resistència. Aconseguí d'aquesta manera, Bonapart, posar-se al cap de l'exèrcit de la República i derrotà una gran insurrecció a París estant. Carnot, havent observat la gesta amb tota mena de detalls, declarà que Bonapart, malgrat la seva jovenesa, era capaç de dur endavant qualsevol missió. En aquells instants era precís mantenir la fidelitat d'un oficial capaç d'esclafar qualsevol moviment subversiu i de desenvolupar amb èxit qualsevol estratègia. Bonapart seria aquell general. I diu un dels seus biògrafs que «quan prenia el comandament de les seves tropes, els soldats sabien que conduïts per ell, eren capaços de fer coses impossibles. No li seria difícil a un home caminar, en un sol dia, trenta-set quilòmetres. I és que tenia tanta destresa a fer moure de manera ràpida grans masses de soldats sobre extenses superfícies de terreny, que seguit, seguit, es trobava al davant de l'enemic, disposat a atacar-lo, abans que aquest pogués ocupar sòlides posicions...». Però quan l'enemic foren les volves de neu portades a velocitat de bala per una ventada, cap estratègia era útil.