Cançó de Nadal (1967)

Miquel Ferrà i Martorell26/12/06 0:00

La que anomenam, dins l'àmbit de la literatura castellana, «Generació del 27», és identificada, quasi sempre, amb vuit noms de poetes. De vegades, deu. Això és, Salinas, Guillén, Diego, Alonso, Lorca, Aleixandre, Cernuda i Alberti. Si estiram la corda, Prados i Altoaguirre. Però com sol passar entre els crítics més exquisits i l'amiguisme més escandalós, altres narradors, dramaturgs i assagistes resten fora del paner. I no diguem ja de les dones que van escriure sota les mateixes influències i combregant dels mateixos plantejaments ideològics. Elles són, ara modernament retrobades, Concha Méndez, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcin, Josefina de la Torre i Carmen Conde, això sense voler dir que hi figuren totes. I per això, ara, passant per Sóller i per les seves hortes de tarongers, és ben evocadora aquella cançó de Nadal que porta per títoNaranjas del naranja i que diu així:

«Naranjas del naranjal/ se desprenden de las ramas/ y comienzan a rodar./ Atravesando paisajes,/ su anaranjado color/ va llenando de alegría/ tierras, aguas y verdor;/ al Niño van a ofrecerle,/ en su jugo, su sabor.»

Però també, en aquestes cançons de Nadal, profundament tradicionals, plenes de sana ingenuïtat infantil, trobam imatges d'aquestes dates de l'any com l'ofrena d'una olleta calenta amb sopes d'ametla o la xicra amb mel de romaní. L'enyorament del carbó que, fet caliu, escamparà el benestar a tots els que prenen seient vora les faldes de la taula camilla o del moble braser. Dels coixins de ploma que suaument perllonguen el somni dolç i pacífic. De la cançó alegre de dos peregrins que travessen camins nevats. De l'amazona que anant al galop per camins i muntanyes cerca el misteri de Betlem. La dolçor de la vall dels Tarongers, postal nadalenca, predominava ja en aquells versos que Concha Méndez elaborava el 1944, un dels anys grisos:

«Que se enciendan las naranjas/ los naranjales en flor:/'Que al mundo vino un amor!/ En la ramita más alta/ cante el pájaro cantor:/ 'Que al mundo vino un amor!»

I tornam a la cuina per tal que la poetessa ens parli de la mel i el sucre, els confits i els caramels, els cacauets torrats a la bona flama, la flor del «jaracandá»...

Nascuda a Madrid el 1898, Concha Méndez Cuesta, l'obra d'aquesta autora era lloada per Margery Resnick a Papeles de Son Armadams, febrer de 1978, en un article que la qualificava d'intel·ligència audaç, no només pels seus poemaris compromesos, sinó també pel seu activisme social i feminista. Amiga de les ja esmentades poetesses del 27, però també de Zenobia Camprubí, Alfonsina Storni, Norah Borges, María de Maeztu...