Mor a Mèxic, ciutat i capital, la vigília de la festa nadalenca, Lluís Nicolau d'Olwer, que havia nascut a Barcelona, fill de català i irlandesa, el 1898. Llicenciat en Filosofia i Lletres i, també, en Dret, compaginà la política i l'escriptura. Ben conegut per la seva erudició i per les seves lliçons magistrals sobre història literària, fou un actiu membre de l'Institut d'Estudis Catalans i catedràtic de la Universitat Nova de la Mancomunitat de Catalunya. En política figura com a fundador d'Acció Catalana, i passats uns anys, fou ministre d'Economia i governador del Banc d'Espanya. Va publicar més de quaranta llibres. Però la política el dugué a l'exili i allà morí del que molts han anomenat «el mal d'Espanya». Sobre aquest activisme públic el mateix Olwer deia:
«Si vaig entrar a la política activa de Catalunya i de retop, més tard, a la política espanyola, va ésser convençut que només amb la llibertat política podria la nostra terra assegurar-se la persistència i l'expandiment de la seva cultura, que tinc per l'essència de la seva personalitat. Tanmateix, la vida intel·lectual sempre m'ha atret més que no pas l'activitat política, i això es reflecteix en aquest llibre. (Caliu, record de mestres i amics, Selecta, 464). Hi parlo, sobretot, dels medis literaris, artístics i acadèmics de Catalunya; no podien mancar-hi, però records i al·lusions al moviment polític, a les lluites socials i, més a més, a la nostra guerra. Com no parlar-ne, si el fet de viure expatriats ens la recorda dia a dia? No som pas a Mèxic com a turistes; no hi hem vingut tampoc a fer les Amèriques, per bé que algú hi hagi trobat fortuna. Hi som com a exiliats, i no podríem oblidar-ho sense renegar de nosaltres mateixos, llançant al buit molts anys, potser els millors de la vida. Si tants amics nostres han conegut la persecució, l'empresonament i la mort; si nosaltres mateixos només gràcies a l'exili ens n'hem pogut fer escàpols, no és pas perquè escrivíem englantines o ballàvem sardanes. Es perquè volíem afermar la personalitat històrica del nostre poble, i maldàvem per tal que es regís en forma democràtica, sota el signe de la llibertat i de la justícia social. Cal no confondre el perdó amb l'oblit. Aquell és una magnànima virtut cristiana; aquest, un defecte mental, l'amnèsia. Pau, pietat, perdó, van esser les darreres paraules públiques del President Azaña, dites a la Sala del Consell de Cent de Barcelona. Perdonem, generosos, sí; no oblidem, però.
L'home és massa decantat a oblidar; per això la dita, que és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Parlar, pel motiu que sigui, de tants anys de vida barcelonina i catalana, i cloure els ulls al seu aspecte polític i social...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.