Alcover retrata Darío (1906)

TW
0

Es conserva, encara avui tal com era, la casa d'El Terreno on visqué Rubén Darío des del novembre de 1906 als primers dies d'abril del 1907. Es troba situada en el carrer Dos de Maig, número 8. Edifici de finals del XIX amb jardí i amples terrasses que miren a la badia de Palma. Félix Rubén García Sarmiento, que tal era el seu veritable nom, va néixer a Metapa el 1867 i morí a León el 1916, ambdues ciutats a la República de Nicaragua. Metapa es diu actualment Ciutat Darío i és quelcom ben significatiu, puix que el poeta, clàssic entre els clàssics de la llengua castellana, ha estat la seva glòria nacional. Rubén no realitzà, d'al·lot, els seus estudis de manera sistemàtica, encara que les seves abundants lectures el proveïren d'una cultura diversa, sòlida i ampla. Sortí del seu país, per primera vegada, a causa d'un desengany amorós, i visqué a Xile, Espanya, Argentina i França, on desenvolupà primer la tasca de periodista i després missions diplomàtiques. Se'l considera el creador del terme «modernisme», moviment que suposarà un trencament amb el realisme, utilitzant alhora un llenguatge nou, exquisit, carregat de metàfores, amb efectes sonors, fórmula que tenia com a objectiu la fuita de la realitat que ens ha de dur a mons exòtics, entre refinats personatges i mítiques panoràmiques. No se li pot negar que el seu estil és ric, el seu vers variat, el ressò dels seus mots fondament musical i les seves imatges, lluminoses. Però, personalment, tot i que per dissort, de tant en tant, primer, i sovint, sovint, després, s'entregava sense fre a la beguda, resultava per als amics i els auditoris, simpàtic, xerrador, ocurrent, bromista i sentimental. A Mallorca estant deixà, sense acabar, la novel·la «La isla de oro» i hi compongué alguns versos. Per això, se l'estimava com a hoste d'enlairada qualitat.

Un dels seus admiradors seria el nostre Joan Alcover (1854-1926), que nasqué i morí a Ciutat de Mallorca, on cap esdeveniment cultural li passava per alt. Per això, dins la seva obra, intimista i nostàlgica, vinculada a la Renaixença, hi ha un magistral retrat de Rubén Dario: «Ha arribat un home intensament pàl·lid/ que la dolça lira punteja per joc;/ a terra hivernenca porta un alè càlid,/ porta un alè jove del país del foc».

«Son nom ens desperta amb la ressonança/ d'un eco de címbal o gall matiner,/ o la punta fina d'un ferro de llança/ que toca un broquer».

«És com una pluja que refresca l'arbre/ de la poesia; nou Pigmalió/ que torna a la nimfa d'entranyes de marbre/ moviment i vida i palpitació./ Liba la dolcesa més fonda i coral/ que en la flor deixaren distretes abelles; /quan passa, les roses tornen més vermelles/ i el brollador canta més solemnial./ Ell sap trobar perles en l'interior/ de la dissortada serventa del vici;/ ell veu passar l'ombra de la temptació/ pel front de la verge que porta cilici,/ com veu en el claustre els sants i la torre/ mirant-se en el místic estany adormit,/ on l'ànec, que encalça la femella, esborra / la imatge serena dels sants de granit».