Producció cultural en temps del feixisme

-Quina missió es plantejà a l'hora d'envestir aquest treball?
-Sempre m'ha interessat l'altra cara de la muntanya -el pensament oposat-, perquè m'ajuda a comprendre la complexitat de la història. Jo sóc de formació literària i, per tant, partia del fet literari per a la tasca d'investigació. Tot i que la literatura genera una producció molt individualitzada, no pot defugir de la dimensió social que explica els condicionants i l'obra en si. La inserció de la cultura dins la societat, i particularment, esbrinar la seva interconnexió amb la política, és fonamental per entendre la creació literària i artística.

-Ha mudat gaire la lectura que feis ara d'aquests escrits de quan els vàreu escriure?
-Fent un exercici d'autocrítica, puc dir que han aguantat bé el pas del temps segurament perquè foren treballats a fons. La redacció d'aquests articles fou paral·lela a la meva formació com a investigador. Aprenia investigant. El geògraf Bartomeu Barceló m'indicà la necessitat de revisar la premsa de l'època perquè és allà on es reflecteix més bé la vida quotidiana. I de Josep Massot i Muntaner vaig aprendre la necessitat de la revisió del concepte del compromís.

-Per quins motius es bandeja sovint la cultura per explicar de la història?
-Qualsevol país amb una cultura estable no resta a mercè de la política ni dels seus canvis. França ha tingut episodis històrics de signes molt variats però la cultura francesa no ha patit ni ha trontollat. La cultura a Mallorca és feble i inestable i per això mateix ha estat regularment manipulada. Pesen més els fets històrics que no la solidesa d'una personalitat cultural ben definida.

-Es diria que no ha interessat massa la qüestió de «l'altra cara de la muntanya»...
-Sovint els intel·lectuals mallorquins s'havien fabricat una història a mida; potser era certa però de cap manera no era completa. Els interessava historiar la resistència, els elements reaccionaris, la lluita contra la Dictadura, el món obrer... i deixaven de banda l'anàlisi del poder.

-Quina és doncs l'aportació del feixisme?
-El pensament feixista va començar ser molt suggestiu a partir dels anys 1920. Els germans Miquel i Llorenç Villalonga foren alguns dels seus predecessors a Mallorca. El feixisme es relacionava amb la modernitat i era entès com una alternativa al liberalisme fracassat. També és cert que molts d'aquests intel·lectuals, passats els anys, oferiren una versió nova de la seva relació amb el poder; com és el cas de Llorenç Villalonga que va reescriure la seva pròpia història. O Gafim, que fou falangista i després feia ostentació de la seva amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

-Queda clar que el mecenatge dirigeix el gust d'una època. Quin és el seu paper en una hegemonia feixista?
-El feixisme italià va tenir una estètica pròpia, el futurisme. Suposà un corrent trencador i avantguardista. El franquisme, en canvi, no va disposar de cap llenguatge propi. Segons el seu ideari tradicionalista, catòlic, militar i conservador es limità a fomentar l'academicisme i les formes clàssiques. El tema del mecenatge té a veure amb la llibertat de la creació artística. Qui paga és qui controla el sistema de distribució. La crítica, en aquest cas, és fonamental però a la Mallorca d'aquell temps no n'hi havia. Per tant, cobrava importància la trama social derivada del poder que era la que mantenia el gust oficial.

-Es pot entendre el col·laboracionisme amb la Dictadura com un instint de supervivència?
-La societat a Mallorca era i és hegemònicament conservadora. Una vegada que el poder no es veu sotmès a eleccions populars i lliures, esdevé únic, estable i controlador. El món cultural, com a integrant de la societat, participa del mateix tarannà conservador. Per a sobreviure ha d'entrar en la dinàmica de l'academicisme; propi d'una societat caciquil i antidemocràtica que encara persisteix.

-Quina solució aportau al tema dels monuments a les víctimes de la Guerra Civil?
-El franquisme projectà les creus dels «caídos», una sèrie d'emblemes per a les víctimes del bàndol guanyador. El més sensat seria que en quedassin alguns, com a reclam turístic i com a testimoni de l'època. Però s'haurien de mantenir sense modificar, sense lectures afegides ni reinterpretacions. Si no destruïm ni falsificam la documentació escrita tampoc no ho hauríem de fer amb aquests monuments. Això sí, no hauria de quedar cap carrer amb nom de feixistes.