Escrivia Miguel de Unamuno per al periòdic madrileny «El Sol» el que per ell havia significat una excursió per la Manxa que d'alguna manera, després, en el seu interior, compararia amb un altre itinerari de lletraferit per la nostra Mallorca i la zona del Pla.
«En les meves anades per terres hispàniques per anar replegant visions del país, altre cop hem creuat la solitud fecunda de la Manxa, repòs i alhora font d'ànims. Un pla que ens convida a llançar la mirada vers l'horitzó, que no acaba mai de perdre's en el cel i que ens crida al més enllà. I és que l'horitzó terrestre es fon amb l'horitzó celestial, i de dos, en fan un. Perquè horitzó, la paraula grega, val per definidor, limitador o ratlla que fa partió; és la línia que delimita i ho és del cel i la terra. Una partió que uneix i alhora separa pels dos termes. I a la Manxa la partió és comuna. La terra, sembrada en bona part de vinya que més semblen recollir llum que calor, solatge per a fer, dolçor que cou, el suc que serà consolació en el somni de la vida. Raïm, i llavors, vi; d'aquest color, a la moda neorepublicana, color al marge de l'arc de Sant Martí, mestís i impur que gairebé no podem distingir i que de sobte es transforma i es torna lila, i en passar el temps, resta del tot destenyit. I és discutible que sia el color de les Comunitats de Castella. D'aquesta terra, d'aquesta Manxa, d'un llogaret manxec, just a l'alba, quan el sol anava a sortir de la terra, el seu regne de la nit, per a pujar al cel, el seu regne del dia, i quan anava a brostar de la partió comuna, sortí el Quixot. I just a l'alba, també mentre els nins del cor cantaven missa amb les primeres llums, sortí de terra Felip II a l'Escorial. Un altre solitari. Com solitari fou Nostre Senyor el Quixot.
I solitari en l'altre sentit, el de fadrí. Oncle i no pare; oncle de la seva pobra neboda, orfa de pares. Tot sol i solitari va veure en els seus matins de cacera com els molins de vent molien... aire. I es varen perdre els seus somnis en el doble horitzó».
Altres reflexions, però amb punts de contacte, feia a Mallorca estant, breu però sucosa i meditada visita: «D'Alcúdia vam tornar a Manacor passant per sa Pobla, la part més fèrtil de l'Illa, encara que no sigui la més pintoresca. Allí hi ha una albufera, i la mar sadolla la terra. Un exèrcit de molins de vent treuen a aquesta l'aigua. Són, però, molins moderns, de roda i petites pales de fusta. Malgrat no siguin aquests familiars i vells molins de vent, els de vela, els del Quixot, els que aquí us saluden com si aixequessin una mà, aquests altres molins en tan gran tropa no deixen d'animar el paisatge amb una vida nova. Es veu la terra treballant».
La terra treballant. Unamuno dixit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.