En pujar a la muntanyeta de Bellver i a la torre i talaies del seu castell, podem, amb una certa raó de causa, recordar el cavaller Cifar, aquest personatge literari suposadament mallorquí, segons investigacions de Joaquín González Muela, gran especialista en el tema, malgrat sia aquesta una aportació a la novel·la de cavalleries en llengua castellana. El cavaller Cifar, la seva esposa Grima i els seus dos fills petits, Garfí i Roboam, hagueren pogut ser una família feliç. Però el cavaller tenia la dissort que se li moria el cavall cada deu dies. I angoixats per aquesta mala ratxa, surten del regne i arriben a la ciutat de Galapia, governada per una vídua i assetjada pels enemics. Cifar aconsegueix alliberar la plaça i posar pau en el territori. La vídua es casa amb el fill de l'enemic i el cavaller es posa novament en ruta. Poc després de sortir de Galapia, Garfí és robat per una lleona i Roboam es perd pels carrers d'una altra ciutat. No havent-n'hi prou amb tanta tragèdia, Cifar ha de veure, impotent, com un vaixell de pirates se'n du la seva dona.
Resta totsol el cavaller. Havent-se retret amb les seves penes a una ermita, vorera de mar, troba Ribald, criat d'un pescador, que li sembla un jovencell molt espavilat, destre i xerrador. El converteix en el seu escuder i aquest, coneixedor de la zona, acompanya Cifar al regne de Mentó. Allà, el rei ha promès casar la seva filla amb aquell que alliberi la ciutat assetjada. Cifar compleix amb tal missió i es casa amb la princesa, que és encara menor d'edat. Afirma, però, que no consumarà el matrimoni fins al cap de dos anys, segons una promesa feta. Amb això, Grima apareix en el regne de Mentó després de moltes aventures, i també hi apareixen els dos fills, ja adolescents. La segona esposa morirà oportunament i Cifar serà elegit rei de Mentó, amb Grima com a reina i Garfí com a hereu.
I ara deim... Existia el Regne de Mentó? Almanco la ciutat i la seva contrada existeixen encara. Actualment és una ciutat i estació balneària dels Alps Marítims, sobre la Mediterrània. I no lluny d'aquesta població, també costanera, n'hi ha una altra que ha nom Beaulieu, igualment antic. Ambdós topònims coincidirien amb la descripció que fa l'autor de la zona geogràfica: «I així va voler Déu guardar-los en salvament i amb bon vent, després de navegar en dos dies el que en trigava cinc, arribaren a un port del rei de Mentó i una ciutat molt bella i molt rica anomenada Bellid».
Bellid, Bellavista o Bellver són sinònims.
A finals de l'estiu de l'any 1299 l'arquebisbe de Toledo, Gonzalo Díaz Palomeque, va en peregrinació a Roma acompanyat del seu seguici per tal d'assistir al jubileu que ha de tenir lloc l'any següent. Entre els que l'acompanyen es troba el seu escrivà o notari Ferran Martínez, al qual els documents donen el títol de «Archidiacono maioricensis». Els viatgers arriben a Perpinyà a primers d'octubre i allà estant, el dia 3, signen un document, comissionats per l'infant, don Juan Manuel, per tractar les seves noces amb dona Isabel de Mallorca. Sobre si realment era mallorquí Ferran Martínez, el professor González Muela, abans esmentat, pregunta:
Seria l'autor de Cifar un llevantí? El llenguatge del llibre no és tan purament toledà com diu Roger Walker: hi ha llemosinismes; familiaritat amb l'obra de Ramon Llull; i es dóna la casualitat que Ferran Martínez signa a Perpinyà, on estava la cort dels reis de Mallorca, el contracte de noces de Don Juan Manuel amb la infanta d'aquell regne, signatura a la qual s'afegeix el títol «Archidiacono maioricensis».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.