Confidències de Janet Flanner (1933)

En aquesta data, Janet Flanner, que havia arribat a París el 1922, tenia quaranta-un anys i després d'haver passat els trenta per un matrimoni que no li convenia, es confessava lesbiana. La seva companya seria Solita Solano, una actriu que havia adoptat aquest nom hispànic per oblidar-se del de debò. Conflictes familiars, ja podem imaginar quins eren, havien fet que rebutjàs, definitivament, l'apel·latiu de la seva veritable identitat: Sarah Wilkinson. La parella havia viatjat per Grècia, Itàlia i Alemanya, per després llogar a la capital francesa, en un modest hotel de Saint-Germain-des-Prés, Rue Bonaparte, quatre cambres. Flanner visqué a hotels la major part de la seva vida i cap al final de la seva vida en el Ritz. I observant una altra famosa parella lèsbica, escrivia: «Dins pocs dies serà publicada a Nova York un llibre escrit a París de gran interès a ambdues voreres de l'Atlàntic, i per suposat, a un costat del Pacífic, doncs les dues senyores procedeixen de Califòrnia. Alguns joves pintors com Picasso, Juan Gris i Matisse, i després alguns atrafegats escriptors sempre curts de doblers com Joyce i Hemingway, descobriren fa anys que Miss Alice B. Toklas és l'amiga que viu amb Getrude Stein a la Rue de Fleurus. I certament, qualsevol autobiografia d'una ha de ser per necessitat la biografia de l'altra, sinó també escrita per ella, a més d'una completa evocació de l'emocionant període en el qual fou inventat el Cubisme en pintura i una nova manera d'escriure es patentitzà en paraules, una època en què no tothom tenia quelcom per menjar, però tothom tenia molt que dir, quan tot el que ara alenam és dins l'aire i només uns pocs eren capaços aleshores d'ensumar-ho... i quan quasi tots els olors del descobriment eren sota la teulada Toklas-Stein. Encara envolten el llibre tot un seguit de misteris i reserves, però, tampoc, excessivament. Entre els pocs privilegiats que han vist el manuscrit, ja hi ha hagut debats entorn als seus mèrits, encara que tals polèmiques es refereixen a qual dels centeners de mèrits són més meritoris: la part de Picasso, les anàlisis de Hemingway, la llarga i meravellosa descripció de Vollard, el vell i estrafolari marxant d'art, el fragment sobre William James a Harvard, o el que parla de John Hopkins... Tanmateix, el públic ha d'estar content de saber que tots coincideixen en un punt, i és que el llibre ha estat escrit amb senzillesa i no a la manera de sser nordamericana». El llibre du per títoL'autobiografia d'Alice B.Toklas.