La cova de Sant Martí (1826)

Miquel Ferrà i Martorell28/11/06 0:00

El rector Antoni Perelló prohibia, el 1826, la processó que la tercera festa de Pasqua, des de temps ancestrals, era celebrada per part de l'Ajuntament d'Alcúdia i els seus veïns a la Cova de Sant Martí. Aquesta cavitat subterrània era descrita el 1789 per Jeroni de Berard amb aquestes paraules: «És la cosa més curiosa i particular de la zona. Es troba sota un puig elevat i solitari enmig de la plana, vora els safrejos i casa de l'Albufera, i per això no és fàcil de veure la seva entrada. Únicament és un forat amb una escala (de 52 escalons segons Bover) que doblegant, baixa a una espaiosa cova que deu tenir trenta-dos peus de llarg i cinquanta-sis d'ample. En front, quan hi entram, es veu un petit presbiteri de volta creuada estil gòtic de catorze peus de fons i trenta d'ample. Es veu també la boca d'un altre presbiteri concau que forma la cova, on existeix un altar amb ornament de dos pilars atlàntics que en el seu centre contenen un relleu del gloriós Sant Jordi a cavall, amb l'escut d'Alcúdia. Aquest és florejat per definició, fet de pedra sorrenca, construït el 1633 i de devers dues vares d'alt. En el costat esquerre, en la seva major fondària, hi podem veure un altar petit i gòtic rigorós, on destaca la imatge en pedra del gloriós Sant Martí amb escenes de la seva vida. Hi trobam, també, baix de volta igual a la referida i amb quaranta peus d'amplada, una altra recambra que al costat de l'epístola, entre les mateixes formacions calcàries, té feta una tenebrosa sagristia sense cap mena de finestró. Al costat de l'evangeli, aferrat a l'escaleta, hi ha la trona, també treballada en estil gòtic... Un altre detall particular de la cova és que quan baixam l'escala, a la banda dreta, hi ha un altre espaiós indret que té accés per un petit forat i dins, és de veure una talla grutesca que forma la figura d'un seient i que el poble planer anomena la SELLA, on duen les mares els seus fills baldats o accidentats, dins la creença que mitjançant el benaurat Martí s'obrarà el prodigi de guarir-los...»

Això és en extrem interessant d'acord amb la temàtica que tractam. El mateix Berard diu que l'antiguitat d'aquest oratori, malgrat les seves reformes, és d'abans dels àrabs i com a mínim dels temps dels gots. Això vol dir entre els segles IV i V. Recordem qui era aquest sant patró amb fama de taumaturg. Noble romà de Panònia, essent encara catecumen, al quinze anys, dividí la seva capa porprada amb un mendicant. Després, passats els anys, seria bisbe de Tours el 370 o 371. Fundà nombrosos monestirs i és considerat l'artífex de l'apostolat rural a la Gàl·lia. Va morir a Turena l'any 397. Per part nostra, creim que aquest oratori devia existir ja a l'època «paleocristiana» i que se li dedicà especial atenció al llarg de les centúries. Val dir també que això de la SELLA miraculosa ens relaciona amb una tradició romana, la dels SELLISTERNIUM, de quan eren disposades en els temples les cadires per als malalts i es pregava pel seu guariment a les divinitats. D'això, en parla Tàcit i altres escriptors llatins.