No sempre els navilis estrangers que s'acostaven a les costes de Mallorca, en temps dels foners balears, eren rebuts a pedrades. Ben sovint, els esperaven. Especialment, quan enarboraven penons grecs o fenicis. Aleshores desembarcava un contractista i el seu intèrpret i enllistava mercenaris. Prometia vi i dones a un poble que es malfiava de l'or. Una bona colla de joves marxava amb els mariners hel·lènics, potser a una aventura de la qual no retornarien mai. Guerres llunyanes al servei de Filip de Macedònia, l'Atenes de Demòstenes o la Tebes de Beòcia. De foners, en degueren morir molts a Queronea, tot un seguit de batalles que el 338 abans de Crist foren la tomba dels enemics de Macedònia. D'aquells foners balears en parla el grec Filetes i dins aquell context, dos personatges del mateix bàndol enfronten les seves idees i posicions.
Un és Foció, sota els estendards del qual marxen alguns dels nostres guerrers talaiòtics. L'altre, Demòstenes. Foció, general i estadista (402-318), era partidari d'una política prudent pel que feia a Macedònia, i a la mort d'Alexandre, el 323, fou condemnat a mort per la seva actitud pacifista. No tendria massa més sort Demòstenes, polític i orador, que a força d'estudi i tenacitat aconseguí superar d'un bon tros les seves dificultats d'elocució i adqurir una destacada experiència oratòria, primer com a advocat, i després com a polític, especialment contra Filip de Macedònia. Hagué d'intervenir, activament, en els preparatius bèl·lics i obtingué, gràcies a les raons sàviament esgrimides, l'aliança de Tebes. Després de la derrota de Queronea fou exiliat i des del seu confinament promogué una insurrecció contra Alexandre. Quan aquesta fracassà, no tingué altre camí que donar-se mort i ho féu amb la clàssica cicuta.
I anem a un tercer personatge que és qui millor ha sabut fer el retrat literari d'aquest gran orador. Es tracta de Georges Clemenceau, escriptor i polític francès (Mouilleron-en-Pareds, Vendée, 1841-París,1929) que fou cap de l'esquerra radical, anticolonialista i favorable a Dreyfus, primer ministre i ministre de l'Interior, que va reprèmer vagues i trencà amb els socialistes. Durant el seu darrer alt càrrec, primer ministre de 1917 a 1920, hagué de dirigir part de la guerra contra Alemanya i negocià el tractat de Versalles el 1919. Com a escriptor, la seva obra «Demòstenes», és un llibre magistral...
«Al costat d'Esquines estava Foció, ciutadà íntegre, general intrèpid, però derrotista insistent, sempre cercant en l'esgotament del públic l'interès de la pàtria, per incapacitat d'aferrar-se a altre ideal que no fos el de sobreviure. Darrer vestigi d'una oligarquia extingida, Foció no sentia millor plaer que el de manifestar el seu rebuig a la multitud que no es cansava de nomenar-lo estratega, sense consultar-li. Eloqüent, incorruptible, en permanent manca d'ideal i incapaç per a les grans accions, fou per a Demòstenes el crític implacable de cada hora, la destral que escapçava els seus discursos. Una llarga existència d'activitats contradictòries, una serenitat amb burleta (ell també) a l'hora de la cicuta».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.