Nothomb i Malraux (1936)

TW
0

Paul Nothomb, jove comunista belga, va escriure un llibre sobre les experiències bèl·liques, a la guerra civil espanyola, de l'esquadreta internacional creada per André Malraux. En relació a talacció col·lectiva, diria: «Regnava entre nosaltres un esperit de companyonia mai vist, un extraordinari bon humor en tot moment, això fins al punt que, quan puc recordar aquelles hores passades, no puc deixar de pensar que vivim un d'aquests rars instants on la fraternitat humana, tan sovint adulterada, esdevé quelcom més que una paraula, quelcom més que un eufemisme».

L'esquadreta aèria, promocionada i posada en marxa per l'escriptor francès André Malraux, disposà d'avions Potez, de fabricació francesa, per a bombardejament. Amb tals aparells dugueren a terme nombroses accions i la majoria d'elles, amb èxit. Tal dia com avui, Nothomb escrivia: «L'Estat Major no ha jutjat adient mantenir-nos prop del front de Madrid, protegit ara per unitats aèries russes. Tornam a Albacete per uns dies, abans de ser traslladats a la base de València a finals de mes. Un replegament que tanmateix no és una exclusió, puix que el govern no trigarà a fer-nos cobrir el front de Terol. Per a nosaltres és arribada l'hora de la reorganització. Malraux llicencià els darrers mercenaris, a excepció de Jean Darry, que seguirà combatent al nostre costat, i ens proveeixen d'uniformes espanyols. L'esquadreta Espanya, fins aleshores considerada una mena de grup independent, pren el nom d'esquadreta André Malraux i es converteix en una unitat regular de l'exèrcit de l'Aire governamental: Malraux rebrà el grau de tinent coronel, Guidez el de comandant i jo som promogut a tinent. Disposam per als nostres transports d'un camió rus, al qual de seguida han pintat en gruixuts caràcters Aviació Malraux, i d'un autocar decorat en un estil molt Estel Roig. Evitem conclusions precipitades: encara quan he hagut de seguir amb el sambenet de comissari polític sobre les espatlles, i encara els camarades de partit són nombrosos dins l'esquadreta, més o menys un terç, i l'esperit que hi impera és el mateix que Malraux sempre ha volgut que fos:

No partisà, només antifeixista. Al nostre voltant, la consigna és retrobar la disciplina... Pels carrers d'Albacete, on els brigadistes procedents de tot el món van arribant, es parlen totes les llengües de la Terra; i els instructors, desbordats, ensenyen a francesos de Perpinyà, mexicans amb la revolució en bandolera, o intel·lectuals antifeixistes de Boston el maneig del fusell d'assalt i el respecte pels ordres rebuts. El govern de l'època, encara molt malfiat, es felicita públicament de l'arribada d'aquests elements estrangers, però segueix mirant-los de cua d'ull. Els agents de Moscou, als quals no es concedeix crèdit dins l'estat major, saben que tindran molt que fer amb aquests caps bojos, entre els quals figura un bon nombre de trotskistes i el comunista francès i català André Marty, nomenat des del començament inspector en cap de les brigades, i ja preparat per a qualsevol circunstància».