La terra del poliol (1771)

Miquel Ferrà i Martorell17/11/06 0:00

El pintor Cristòfor Vilella i Amengual (1742-1803), neoclàssic, nascut i mort a Palma, enllestia una pintura de la Sagrada Família per a la primitiva església d'Esporles que col·locaren en una capella al costat de l'Epístola, per encàrrec de donya Cecília Forteza, que el mateix artista completava amb ornament de taules pintades i talla de pasta. També conegut com el «savi de les herbes», Cristòfor Vilella es manifestà, a més de pintor, com un expert naturalista i col·laborà amb Berard en el seu viatge dels pobles de l'interior de l'illa. Aquest darrer descriu el camp esporlerí amb ben merescudes lloances: «És fèrtil en oliveres de les que treuen fins a setanta-set mil quartons d'oli amb setanta bigues de tafona. No manca de blat perquè la seva major part, cap a Palma, és poc muntanyenca i n'agafa fins a tres mil vuit-centes cinquanta quarteres, cinc-cents noranta-sis d'ordi, tres-cents noranta-sis de civada i mil cent trenta-quatre de llegums, amb vuit quintals de lli i cànyem, i quatre mil quartons de vi, sense comptar els garrovers i els ametllers que conreen extensivament, i encara les murtes i el cotó, menys emprats...».

Era terra, doncs, de vi, amb llarga tradició. Diu també Berard que «és ignorat l'origen d'Esporles i quan aquesta s'erigí en vila.

«També és fama antiga la seva abundància en herbes medicinals, entre les quals, excel·lent poliol (Mentha pulegium), dit també «poliol blanc, poliol d'aigua o puriol». Es tracta d'una planta perenne, de forta olor de menta, amb fulles de pubescència grisenca, el·líptiques, breument peciolades, amb verticils florals i corol.

Les liles o rosàcies. Tònica, estomacal i estimulant, que per a més curiositat, ens planteja una arriscada hipòtesi toponímica. No vendrà això d'Esporles de la paraula llatina «Puleiatum»? La sospita la faria més versemblable Plini, quan afirma que aquesta era terra de bons vins. Val a dir que el «poleiatum» o «polejatum» era un vi romà compost per la fermentació de suc de raïm i fulles de poliol, és a dir «poleium»: Pere C. Palau en dóna la fórmula tradicional mallorquina: «Alcohol rectificat pur de vi, mig litre; aigua, mig litre; poliol tendre, dotze grams; sucre blanc, quatre-cents grams; es macera deu dies com a mínim, es filtra i s'envasa.

«Aquesta contrada ja va estar habitada en temps talaiòtics com podem observar en les construccions megalítiques de s'Ossera, a sa Granja, Son Cabastre, es Caragol de Son Malferit, el Puig de ses Forques de Son Tugores, a ses Planes des Corral Fals de Canet, que presenta vestigis de poblat emmurallat, i el Bosc de Son Dameto, un turó fortificat que potser empraren a l'època romana. Més lluny, cap a Banyalbufar, el talaiot des Racó i els jaciments prehistòrics de Son Valentí i ses Mosqueres.