Miquel Ferrà i Martorell15/11/06 0:00
TW
0

De viatge per Grècia. Konrad Malte-Brun, geògraf danès (Thistd, Jutlàndia, 1775-París, 1826), establert a França i un dels fundadors de la Societat geogràfica de la capital d'aquell país, escrivia que «Monembasia o Nauplia de Malvasia, antiga Epidaura-Limera, i a la qual els grecs donen ara, de forma definitiva, en nom d'Epidavros, es troba defensada per una fortalesa que domina la seva gran badia: aquesta població s'aixeca sobre una petita illa unida al continent per un pont de dotze ulls. Els tan celebrats vins de Malvasia ja quasi no són collita a les marjades d'aquest poble, puix que és Santorí qui produeix els vins que surten de Grècia amb aquesta denominació... Santorí és la més meridional de les Cíclades, que com el seu nom indica formen grup en cercle de la sagrada illa de Delos... El seu terra produeix blat, civada, oli, taronges, melicotons, llimones, figues i formatge, productes que són en bona part exportats a Constantinoble, a més de cotó, mel i cera.

Però la principal producció és el vi i un any, la collita fou tan abundant, que en pogueren omplir el gegantí aljub dels Pares Caputxins».

Tradicionalment es dóna el nom de Malvasia a un raïm molt fragant i dolç, produït per una varietat de vinya els ceps dels quals transportaren els catalans de l'illa de Quios o Xios en temps dels almogàvers i que és conreada a Catalunya, Mallorca, sud d'Itàlia i França meridional. Però l'origen d'aquest raïm excepcional es troba també dins la mitologia grega, puix que va ser una nimfa anomenada Chione que la va fer possible. Actualment, en els termes municipals de Banyalbufar i Estallencs és dóna la quasi total producció de la malvasia illenca, i més concretament, en els cellers de la Cooperativa de Banyalbufar, en els de Son Vives, dins la mateixa població, i en els de Tomeu Isern d'Estallencs. Un vi, la malvasia, perfumat, olorós suau, plaent, tendrament melós, que aquell autor clàssic, Climent d'Alexandria (180 d.C.) recomanava per a celebrar la missa i guarir els malalts: «Pren un poc de vi per a bé del teu estòmac -va dir l'Apòstol a Timoteu, tot aplicant l'astrigent que correspodria a un cos malaltís i amb excés de líquid; no obstant això, n'aconsella una petita quantitat, no fóra que el remei resultàs pitjor que el mal... La vinya santa produí el raïm profètic quan Josué, Caleb i altres exploradors israelites el dugueren a la Vall d'Eskol...».

I també el recomanava de bon grat el poeta català Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel.les, 1970) quan passant per Banyalbufar composà uns versos dedicats a les marjades de l'indret, no només generoses en ceps vinaters sinó també en esplèndides tomatigueres:

«Tot amplitud i amb vaga remor s'acosta l'ona,/ el cel és alt i clàssic, les brises són lleugeres,/ i amb una graderia de marges s'escalona/ el gran amfiteatre de les tomatigueres./ Les aigües per les síquies hi tresquen regalades,/ la pau de l'aire és tota brillant de punts encesos;/ les cases són petites i miren extasiades/ els fruits vermells, com boques frenètiques de besos./ Damunt l'incommovible setial de les muntanyes,/ davant la mar serena d'immensos horitzons,/ hi ha les tomatigueres qui pengen per les canyes,/ hi ha els marges i les tanques d'amables divisions».