Leda (1934)

«L'aigua rissa un aire fi/-estrofa de blaus, carícia-/ i acusa se des recents,/ presó de llunes fingides./ Sobre el cristall, una obaga/ divina fressa lasciva./ Ona i plomes en flagell./ Nervi de roses. Enigma./ Marbres de l'instant s'encenen/ vora la fuga imprevista./ Pompa, silenci, fatiga./ Corba de blancs i espines./ L'escenari entremalia/ la procacitat maligna».

Leda, muller de Tíndar, rei de Lacònia, que violada vora el riu Eurotes per Júpiter transformat en cigne, parí dos ous, d'un dels quals nasqueren Càstor i Clitemnestra, i de l'altre, Pòl·lux i Elena. Leda havia tingut ja dues filles del seu marit: Timandra i Filonea. Segons altres versions del mite, Leda només va concebre un ou, aquell del qual nasqueren Pòl·lux i Elena.

Tintoretto plasmà en bell llenç aquest argument, conservat a la Galeria Uffizi de Florència. Hi veim la protagonista, tota nua, però enjoiada amb collar i diadema. Descansa en una mena de llitera, a l'ombra d'uns cortinatges. El seu cos desprèn llum i el seu rostre serenitat. Una serventa o esclava ha obert la gàbia del cigne i l'hermós animal ha corregut a posar-se als peus de la dama.

Ella l'acarona tendrament entre coll i ala... El que seguí, ja ho podeu imaginar, com també ho deixà a la imaginació de cadascú, aquell Jacobo Robusti (Venècia,1518-Id.1594), universalment conegut amb l'àlias abans esmentat i que destacava per la fogositat inventiva, el virtuosisme manierista dels escorços i els efectes de la llum. I d'aquest mot, Leda, nasqué un adjectiu, Ledaeus, que empraren escriptors com Virgili, tantes vegades comentat, i Llucià de Samosata (125-192), igualment carregat de mèrits i fama, autor dels Diàlegs dels Déus i Diàlegs dels morts com de novel·les satíriques, entre d'elles, Una història de debò. Aquest darrer aplicava Ledae sidera al signe astral de Géminis, Càstor i Pòl·lux. Però dins la mitologia grecoromana també és freqüent observar que moltes d'aquelles divinitats quedaven encarnades en un ésser vegetal, una flor o una planta. Així s'esdevé amb Leda transformada en «Ledum», mata o arbust de fulles sèssils, ovals, acuminades, i flors blanques, amb una taca vermella a la base dels pètals, pedicels glandulosos i càpsula amb deu cel·les. La coneixem també amb el nom d'Estepa negra i la denominació científica Cistus ladaniferus L., comuna a tota la regió mediterrània i produeix una reïna, el «làdanum», emprat en perfumeria i que es feia servir a l'antiga Roma per preparar ungüents medicinals. He localitzat, principalment, aquesta casta de planta a la contrada nostra del Pariatge (Calvià, Andratx) i per això l'evocació de la divina Leda en aquells terrenys no seria sobrera.