Il quattrocento (1570)

Giorgio Vasari aplica per primer cop (1570) la denominació «Il Quattrocento» al moviment cultural renaixentista que neix a Itàlia amb el segle XV i trenca els pressupòsits ideològics de l'Edat Mitjana per a promoure el retorn a l'art grecollatí. Un autèntic retorn, ja que els artistes més importants d'aquell moment no cerquen només la introducció de temes mitològics, sinó també el significat ètic-filosòfic de cada tema elegit a través d'un acurat estudi de textos i idees del món clàssic i no casualment, com en alguns casos podria semblar. Un esperit aquest que arribà a Mallorca a cavall de les cases nobiliàries i del qual en vaig tenir en esser ben jove, setze anys, una curiosa experiència. Passejava pel camp amb uns amics i vorejàvem la tanca de reixeta que dins el terme de Calvià separa les possessions de Son Roca i Son Pieres de Baix, avui fraccionada. Abans d'arribar als primers estreps del puig de Basset, dins un solc d'arada, observà el que nomia Pere, potser el de més bona vista, una mena de medalla. La recollí, tota coberta de fang eixut i de retorn a les cases, la netejàrem. Sorgí aleshores la sorpresa: es tractava d'un medalló típicament renaixentista, rodó, exteriorment ornat amb característiques volutes, i que ens deixava veure, per una cara, la imatge de Sant Jordi i per l'altra, la deessa Minerva. Sengles cares, de perfil hel·lènic, duien, també, petits rètols indicatius: «St.Georges-Minerva». Podem imaginar que la persona que segles abans duia aquesta medalla al coll, probablement cavaller i muntat a cavall, la degué perdre entre l'herbei i els terrossos d'una terra argilosa que quan plou esdevé quasi un aiguamoll. Després de guanyar al meu amic la peça jugant al pòquer, jo, que començava en aquell temps a interessar-me per la numismàtica, la vaig guardar com un tresor. Fou el meu primer contacte directe amb el món clàssic. Aquella Minerva, de perfil hel·lènic, sota el seu casc, ricament ornamentat amb una quimera, m'inspirava totes les simpaties, el mateix que aquell Sant Jordi, anomenat pels grecs «el gran màrtir», essent antiquíssim el seu culte en el si de l'Església, tant a occident com a orient. Conseller de l'emperador, convertit al cristianisme, fou perseguit i martiritzat l'any 303. I Minerva, Pales, deessa de la saviesa, de les ciències, de les tasques femenines i de la guerra, que tenia consagrat un temple en el Partenó d'Atenes, era també quelcom més que una divinitat. Per això, en boca dels grecs i dels romans, el seu nom donà origen a moltes expressions i figures del llenguatge. «Minerva omnis homo» significava, per exemple, l'home universal que res ignora. «Minerva pingui» s'atribueix a quelcom grosser i mancat d'art. Segons Tertulià, «minervale» era el nom que es donava al sou pagat als mestres d'escola. «Minervales artes» eren les «arts liberals», i fins i tot, la gent d'Atenes era també coneguda com «minervii cives».