El dol de les cavernes (1939)

El poeta Guillem Colom i Ferrà datava a Son Boronat, aquell any de 1939, el seu poema «El dol de les cavernes» (Davant el crani exhumat d'un infant) «-Tany primerenc, votat a l'urna obscura/ de la negra caverna sepulcral,/ al llindar del teu vas l'alè es detura: tres mil·lennis s'atansen al portal./ Qui et soterrava? Quina malaltia/ segà vida tan breu?/ Quina dissort?/ ¿En cos tan lleu -flor que tot just s'obria-, pot trobar lloc per a ferir, la mort?...». Segueixen els versos com en una mena de panegíric de difunt sobre les restes de la petita criatura talaiòtica. Nin nascut i mort entre les pedres i que reposa en la «fossa tenebrosa» d'un enlairat coval. Jo convidaria el lector a imaginar la vida d'aquell infant entre construccions ciclòpies, entrerrocs que el dia de la seva mort devien dirigir un «menhir» sagrat vers el sol naixent, en el solstici d'hivern. El poblat de Capocorp encara ens deixa veure detalls de com seria aquella endurida existència. Veim els basaments de dues torres de planta quadrada que reforcen un fragment de muralla. I adossats a tals peces, altres habitacles, igualment prismàtics, alguns amb restes de columnes. Les cases es presenten en filera, de pedra irregular i seca, comunicant-se en molts casos, i és de veure que els poblats formaven grans recintes de perímetre adaptat a la topografia. Les muralles, ben gruixudes, podien arribar a una espessor de quatre metres, fetes de grans blocs que un s'admira de pensar com els podrien moure. Record que la meva primera visita al poblat de Capocorp, amb un grup d'excursionistes, era un bell matí de primavera. Venia amb nosaltres una monja d'avançada edat, la qual, en veure aquests habitacles cuboides s'exclamà espantada: I aquí dintre, aquelles dones, hi parien els infants? I què voleu? -Li respongueren. Guillem Colom segueix dient: «Tan sols és cert que una mà dolorida/ t'enterrà aquí fa tres mil anys complits,/ entre els planys d'una turba corferida/ que pel mort oblidava els seus neguits./ I ja és prou pel poeta que escandalla/ l'etern fons de la nostra humanitat/ i sap sentir quan la ciència calla,/ dins els dolors presents, els del passat».