És Llucmajor Lucus Magnus (1248)

Segons butlla del papa Innocenci IV, el 1248, formava part, entre d'altres, de les esglésies primitives de Mallorca, la de Llucmajor, dedicada a Sant Miquel. Després, com a poble de nova creació, sorgit com a conseqüència de l'aplicació de les ordinacions de 1300 el nucli és declarat vila. Però el topònim podria venir de molt lluny i ser Llucmajor un «Lucus Magnus», nom que trobam a altres indrets del món clàssic. El que passa és que aquí, «lucus» vol dir bosc, vegetació, espessor i, principalment, arbreda sagrada que els homes han consagrat als déus. Tots sabem que la nostra illa estava en els temps antics coberta de boscos i que la majoria d'aquests boscos eren alzinars. És igualment sabut que quan es mor una alzina en aquest clima la sol substituir un pi, de la mateixa manera que quan mor un pi, agafa el seu lloc una mata. Mallorca era, doncs, en el passat, terra d'immensos boscos, i topònims com Selva no fan més que confirmar-ho. Ciceró diu per altra banda que molts d'aquests indrets era «sacer lucus», és a dir, allà on la gent es reunia per adorar els déus. Creien que era a l'ombra dels grans arbres i de l'atapeïda vegetació que les divinitats baixaven a la terra més gratament. Els boscos més venerats eren els d'Epidauria, consagrat a Esculapi, pare de la medicina i mestre de les herbes guaridores; el de Nemea, on Heracles era recordat i festejat; el de Dodona, on hi havia uns roures que predien el futur. La zona selvàtica que imaginam es trobaria entre Llucmajor i Algaida, tenint per centre el Massís de Randa, una curiosa zona de llarga tradició religiosa, amb els actuals santuaris de Cura Mare de Déu de Gràcia i Montesion, l'ermita de Sant Honorat i les esglesietes de Castellitx de la Pau i Randa. Hi podem afegir el coval eremític on diuen que es va retreure Ramon Llull quan decidí abandonar els sorolls del món. En resum, un lloc històricament sagrat on és més que probable existissin temples pagans en una època llunyana, algun d'aquests, cavernícola, com aquella cova Lupercal que Evadi consagrà al déu Pan d'Arcàdia, de manera que cada any, a Roma, el quinze de febrer, durant les festes, se li sacrificava una cabra. La mitologia grecoromana, per altra banda, poblaba els boscos amb personatges divins, com són els faunes, el pastor Dafnis, el sàtir Màrsies, les nimfes Hamadriades que es vegetalitzen en les diferents espècies arbòries, la deessa Junus que vagareja sota les altes voltes de brancam muntada en una carrossa que estiren dos grans tudons i en arribar abril, apareix Flora, la deessa que es posa a omplir de pètals multicolors qualsevol racó de la natura. Llucmajor, ciutat històrica, monumental, gòtica i barroca...fou un dia una illeta sagrada enmig del bosc?