Serena de Toscana (306)

L'emperador Maximià (Panònia, 250-Marsella, 310) va tenir entre les seves prioritats polítiques l'extermini dels cristians. Manà que en tots els indrets públics, en els camins, hostals, ponts, hi hagués capelletes de petits ídols que havien de ser adorats pels vianants. Es premiava els que feien denúncia contra algú que no hagués complit aquest desig imperial. I un d'aquests infractors fou Sant Sabí, bisbe d'Espoleto. Havent-ne tingut notícia Venustià, governador de la Toscana, envià els seus soldats a capturar-lo. El detingueren en companyia dels diaques Exuperanci i Marcel. Tots tres, carregats de cadenes, anaren a caure al fons d'una presó i després de dos dies a la fosca foren cridats a judici. A la sala estant, els manaren adorar una petita estàtua de Júpiter, feta de corall. Però Sant Sabí agafà l'ídol i llençant-lo a terra el va fer trossos. Aquesta acció irà tant Venustià que féu que li fossin tallades al sant les dues mans i posar en el poltre de tortura els dos diaques, que moriren allà mateix. Llavors, Sant Sabí fou portat novament a la presó, manera d'allargar-li els sofriments. I aquí és quan intervé Serena, una vídua rica, influent, assistint el presoner i proveint-lo de tot el necessari. Com a contrapartida, Sabí retorna la vista a un nebot de la generosa dama. Aquest miracle causa la conversió d'una quinzena de presoners i al mateix temps arriba a orelles de Venustià la nova dels poders guaridors del bisbe. El governador patí, aleshores, per espai de trenta dies, un gran mal als ulls i tots els remeis dels metges en resultaren inútils. Decidí, llavors, visitar el sant en el seu calabós i demanar-li ajut. Aquest li va respondre que només el baptisme el podria guarir. Ell acceptà i un cop rebut el sagrament se sentí lliure de la dolorosa malaltia. Però en saber això l'emperador manà que bisbe i governador fossin decapitats. Torna a aparèixer, aleshores, la virtuosa vídua Serena, que soterrà el cos del sant després d'haver-lo embalsamat amb les mans.