La mort de Sòcrates (399 a.C.)

Heus aquí un filòsof que no deixà res escrit, o cap dels seus papers ha arribat fins a nosaltres. Només el coneixem per tres dels seus contemporanis: Aristòfans, que sempre va fer burleta d'ell, Jenofont, que el considerà un moralista ximplet i el seu deixeble Plató, que el va convertir en el personatge central dels seus Diàlegs i en el pare de la «majèutica o art d'il·luminar els esperits» i de la «dialèctica o camí de la veritat». El triple testimoni dels personatges al·ludits ens posa al davant un home que interroga i alhora ensenya, és a dir, la tècnica que després serà coneguda com «ironia socràtica» i a la que serien tan afeccionats els pensadors romans. El mestre, en aquest cas, fa descobrir al seu interlocutor, per mèrits de si mateix, el que aquest creia ignorar. Però Sòcrates tingué mala sort. En el context de la guerra del Peloponès (431-404 a.C) Esparta i Atenes s'enfrontaren per tal d'obtenir l'hegemonia sobre el món. En una primera etapa s'alternaren victòries i derrotes, però al llarg del conflicte bèl·lic, Atenes va anar perdent força i la seva esquadra fou enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit pràcticament vençut. Sòcrates, que va fer crítica de la mala gestió dels polítics en aquell fracàs, fou considerat com un enemic de la nació i el condemnaren a beure la cicuta. La condemna per part dels seus jutges era que havia ofès els déus i corromput la jovenesa, però la realitat era just una altra.