El cas de Palmaci (224)

Conten que l'any 224, amb les pluges de tardor, va caure un llamp en el Capitoli de Roma i s'alçà en flames aquell superb edifici. El foc arribà igualment al temple de Júpiter i l'estàtua del déu es va fondre. Atemorits, els romans, oferiren sacrificis per tal de calmar, com creien, les divinitats irades. Però la tempesta multiplicà la seva ofensiva de llamps i trons i quatre sacerdots dels ídols caigueren morts per efecte dels llamps. Va córrer aleshores el pànic entre la gent i molts sortiren de la ciutat, mentre d'altres cercaven refugi a l'altra vorera del Tíber. Apareix, llavors, en escena un tal Palmaci, baró consular, el qual estava en la creença que tot aquell desastre de raigs i tempestes era a causa de les cerimònies secretes i encisos dels cristians. Anà a fer la denúncia al davant del governador i aquest encarregà el mateix Palmaci per a posar-se al cap d'una guàrdia i capturar adoradors de la Creu. Seguia la tempesta i una claror encegadora del cel ferí els ulls dels soldats i del mateix Palmaci. I mentre aquells, espantats, fugien, Palmaci, convençut de la força del déu dels cristians, va córrer a posar-se als peus del papa Calixt i demanà el baptisme. Segueix dient la crònica que Palmaci fou, en un temps més o menys breu, intruït en els coneixements evangèlics i batejat, després, en companyia de la seva dona, fills i quaranta-dues persones de ca seva. Això, tanmateix, fou considerat traïció pel governador de Roma i juntament amb altres cristians detinguts, fou primer empresonat i turmentat i, després, decapitat. Fou soterrat a la Via Aureliana, lluny de la seva possible pàtria d'origen, de la qual només tenim la dada del seu nom: Palmaci, de Palma.