Miquel Ferrà i Martorell19/10/06 0:00
TW
0

Diuen que Victor Hugo, de visita a Nimes, restà fondament impressinat per l'edifici romà de l'amfiteatre, una construcció certament majestuosa, d'una altura de 21 metres, forma el·líptica, ordenada en un doble pis, cada un dels quals presenta una seixantena d'arcades, entre pilastres o columnes del gust dòric. Amb una capacitat per a 23.000 espectadors, conserva la memòria del que anomenaven «jocs», quasi sempre cruels, com els combats d'animals o les lluites de gladiadors. Imaginà el poeta el passat d'aquella ciutat de l'imperi dels imperis i cantà els seus versos entorn al tema: «Marcial emperador august i fort!/ Avui, per enaltir-te,/ els pobles tots acudeixen als teus peus;/ hereu feliç del gran August,/ príncep excels i just!/ Cèsar, els moribunds et saluden!/ Sang humana a barrals/ Cèsar en vostres ares aboca,/ Oh, déus immortals!/ La pàl·lida mort/ convida a la cortesana festa/ i dels seus monstres, despoblant el món,/ junts llança al combat pregon/ tigres d'Hircània i bàrbars sens vesta./ Els colossos de bronze o de granit, els vasos d'alabastre, les banderes/ decoren el circuit/ de la contesa fatal. Núvols lleugers/ perfumen grats l'espai immens/ amb oriental aroma,/ i l'olor de la sang i de l'encens/ aspira suau la triumfant Roma...»

No tenim notícia que hi hagués a Mallorca un d'aquests amfiteatres però els descobriments arqueològics ens han deixat, a la zona d'Alcúdia, un casc de gladiador i altres peces d'aquells homes de combat, de manera que és molt probable que el teatre de Pol·lèntia fos també escenari de jocs, a més de celebrar-hi representacions dramàtiques. Ja hem explicat altres vegades que els mallorquins devien esser molt afeccionats als combats de pancraci i la làpida dedicada a Cornel·li Attic, un campió d'aquest esport, ho demostra. Com Víctor Hugo, Costa i Llobera es va sentir temptat a marcar amb versos les velles pedres d'aquest hemicicle ja estudiat el 1926 per Joan Llabrés...

«Mirau: aqueix pedreny, niu de la mort,/ aquesta graderia, on solitari/ només va seure l'abatut record,/ un temps eren teatre i escenari/ on la colònia del poder romà/ juntava un poble remorós i vari./ Aquí la multitud rigué i plorà/ a l'ombra de gran tela purpurina,/ oberta al vent de l'horitzó llunyà,/ mentres pel sol i la blavor marina/ veia esfumar-se vagarosament/ tes faules gentils, Musa llatina./ Ja l'heroi tràgic amb clamor potent/ imposant des d'aquí ànsia i silenci,/ rendia els cors de l'aplegada gent.../

Ja la gràcia de Plaute o de Terenci/ feia esclafir el riure delitós,/ com fresca font que a revenir comenci.../ Tot era aquí potent, tot ufanós,/ quan Pollentia son nom acreditava/ en aquest istme de dos ports airós...»