La destrucció de Pol·lentia (426)

Miquel Ferrà i Martorell18/10/06 0:00

Aquella tardor del 426, els vàndals, essent el seu rei Gunderic, es llançaren a la recerca de botí, sobre les Balears i les devastaren completament i la capital illenca, Pol·lentia, era entregada a les flames. Encara que les illes continuaren essent part de l'imperi romà, la reconstrucció fou llarga i difícil, translladant-se els supervivents pol·lentins a la zona que llavors seria coneguda amb el nom de Pollença. Tanmateix, les proves materials de les excavacions de les ruïnes que dormen al costat de la moderna població d'Alcúdia vénen a corroborar la hipòtesi que Pol·lèntia fou destruïda vers el segle IV després de Crist, encara que és possible que també en el segle III hi hagués hagut una destrucció parcial. Contemplant les actuals restes tretes a la llum, fins ara, podríem dir amb Ciceró les mateixes paraules que aquest aplicà a la panoràmica de Mantua: «Pollentia, urbs amplíssima, atque ornatíssima», puix que el que veim «in situ» i el que hi ha en els museus ens manifesten que era ciutat gran i d'hermós aspecte, havent-se multiplicat els tres mil llatins de l'època fundacional. Les troballes principals s'han anat duent a terme des de l'any 1930, havent-se descobert el llenç d'una muralla el 1938 i molts altres vestigis el 1939, 1944 i 1952. Ha seguit la tasca en diferents campanyes i avui, l'extens camp de ruïnes saluda l'excursionista amb el seu silenci tombal i solemne. La força d'evocació d'aquestes pedres mou qualsevol escenografia en el nostre pensament i així podem imaginar viva tota aquesta àrea amb el seu fòrum, temples, habitatges, carrers, pòrtics, arcades, paviments, mosaics, altars, fonts, pous, estàtues, baluards, relleus, tombes, torres, síquies, canalitzacions, aqüeductes...i tot el que en resti encara sota els camps folrats d'herbei. Emprant les paraules del poeta Lord Byron, seguirà la recerca de «columnes sense nom de les cases soterrades. És la veu del marbre, de la pedra sorrenca, de la rajola, del fragment ceràmic, de la moneda amb la cara d'un emperador.

Les estratigrafies estudiades a partir del 1957 ens han anat ampliant més i més informacions i enyoram cúpules agosarades, voltes cobertes de policromia o frescs pictòrics que s'han d'haver perdut per a sempre. Interessants són els recintes de la casa «del cap de bronze» i de la casa «dels dos tresors», en el primer cas la testa de bronze que representa una nina, molt ben pentinada, de cara rodonenca, perfil hel·lènic, de devers dotze anys. En el segon cas, tresorets de monedes romanes del segle III després de Crist amb els perfils dels emperadors Deci, Filipus I i II, Alexandre Sever, Gordià Pius, Faustina la Major i Caracalla, per una banda, i de Valentinià II, Arcadi, Constantí II, Teodosi, Julià i Màxim, per una altra. També foren interessants els descobriments de restes de construcció indígena preromana, fragments de ceràmica sigilata del segle IV, estampada o vidriada, així com terrissa paleocristiana i moltes coses més. Acabem per fer referència a un cap petri del déu Eros, que ens fa pensar en l'erotisme virgilià aleshores imperant.