A casa de Víctor Hugo (1884)

oferia berenar i conversa a la seva mansió parisenca i d'això va fer una crònica l'esposa d'Alfons Daudet.

«Dins la gran sala on hi ha penjat el bell retrat de Bonnat amb gest paternal, on el bust fet per David presideix l'estança, o a la sala petita, ornada de tapissos retxats i multicolors que semblen estesos per a fer honors a Donya Sol, i en el jardí, junt al mirador, sobre un parell de graons, apareixen Leconte de Lisle, el somrient Banville, Flaubert i Goncourt conversant tots plegats, i també, Mallarmé, León Cladel, ombres dins un paradís esvaït; després Francesc Coppée, Catulle Mendès, Clovis Hugues, la petita Madame Michelet oferint roses en dia de festa, llavors els ambaixadors, els diplomàtics, l'emperador del Brasil, els pintors, els escultors, i tants homes polítics, els noms dels quals noms ja no puc recordar. Aquesta és la immediata impressió que puc oferir d'una d'aquelles vetlades on havíem estat convidats, Alfons Daudet i jo, un dia ja nevat, i en el decurs del qual el nostre cavall caigué tres vegades tot travessant l'esplanada dels Invàlids. Jo veig Victor Hugo a l'extrem d'una gran taula, el mestre envellit, un poc aïllat, un poc sord, que trona amb silencis de déu, les absències d'un geni a la vora de la immortalitat. Els cabells ben blancs, el cap vermellós, i l'ull de vell lleó qui es desenvolupa amb ferotge prepotència; escolta el que diu el meu marit i Catulle Mendès hi pren part, puix que la conversa, molt animada, tracta sobre la jovenesa i la celebritat dels homes coneguts i la seva seducció envers les dones. Alfons defensa el fet que dins una sala plena de gent creativa de tota mena, de tota edat, un home jove, autor desconegut, poeta ignorat, obtindria totes les mirades femenines si era bell. Catulle Mendès predica just el contrari, convençut que totes les dones van a cercar el personatge de fama. A mi, això darrer, em sembla més veritat. Sortadament, les dones, no només tenim els ulls de la cara sinó també els de l'esperit i els del cor. Per a totes aquelles que són intel·lectuals, la bellesa d'un artista, d'un gran poeta, compta molt poc; és la mirada del pensador, la fesomia turmentada de l'home que viu de les seves sensacions. Elles van a la recerca del geni, al seu mal humor passatger i no s'interessen tant en la bellesa física. Ara, és clar, podríem dir que això és per una simpatia ambiciosa. I jo haig de riure d'aquesta pretensió per part de dos conversadors amb encís, de classificar-nos, d'analitzar-nos. Però en dir la dona és com si diguéssim l'ocell: n'hi tantes castes i gèneres, tants plomalls diferents! I mentre dura el debat, passam a la sala gran; Victor Hugo cerca la llar, amb el foc encès, puix que ja comença a fer fred.

Ell, celebrat, universal, semidéu, enyora, tal volta, la seva jovenesa...»