Txèkhov a Niça (1897)

Anton Pàvlovitx Txèkhov, el gran escriptor rus (Taganrog, 1860-Badenweiler, Alemanya, 1904), autor de teatre, contes i relats, obres on va saber descriure l'estancament de la vida en les convencions de la societat de províncies o en les vocacions il·lusòries, fou un home malalt que en aquestes dates es traslladà a la Riviera, Niça, per a poder alenar els aires de la Mediterrània i sentir una mica més de sol que no pas al seu país. Escrivia una correspondència on ens explica que de la ciutat costanera francesa li agrada tot: la remor de les ones, el Passeig dels Anglesos, la cortesia francesa... «Val la pena viure a l'estranger per aprendre la cortesia i la delicadesa de les realacions quotidianes. La donzella somriu sempre seguit; somriu com una duquessa sobre l'escenari, i tanmateix, en el seu rostre, hi veig que es troba molt fatigada. En pujar a un tren, cal saludar; no es pot entrar a un magatzem sense donar el bon dia; fins i tot en dirigir-se als mendicants hi hem d'afegir senyor o senyora... No vull exagerar en dir que de cada dia estic més convençut que cantar àries d'òpera no és cosa de russos. Els russos són només bons baixos, però el seu veritable quefer és el comerç, escriure, llaurar la terra, però no anar a estudiar a Milà... La darrera hemoptisi, que continua, va començar fa tres setmanes. Per culpa d'ella em veig privat de moltes coses; procur no sortir després de les tres del capvespre, no bec, no prenc res que sia massa calent, m'he obligat a caminar a poc a poc; i en una paraula, això, en lloc de viure és vegetar...I aquí, la natura meridional em sembla quelcom estranya i llunyana, m'agrada la teba temperatura de l'aire, estim la cultura que es manifesta aquí en el més petit objecte; aquí, fins i tot cada ca desprèn civilització. Pel que fa a la feina, és difícil progressar, perquè la decoració de la cambra és estrangera com estrangera és la meva taula escriptori. No em trob confortable. És com estar suspès per un peu, cap per avall. Aquesta situació sembla agreujada pel menjar, potser massa bo i massa abundant. Un té, fins i tot, la sensació de menjar sempre seguit, i per escriure, ja saps, és precís no estar tan assaciat... M'aixec a les set del matí; a les set i mitja em serveixen un parell d'ous, dos croissants i una gran tassa de cafè. El migdia, per dinar, truita, bistec, una salsa qualsevol, formatges i fruita. A les dues i mitja del capvespre, un gran bol de xocolata que tenc el costum de beure. A les sis i mitja el sopar, una escudella fresca, peix, carn de vedella, pollastre, llegums, quasi sempre coliflor i fruita. Ja ben de nit, algunes vegades, te amb pastes, en companyia d'alguns amics... La qüestió és que he tornat pererós com un àrab, i no faig res, absolutament res. Mirant-me i mirant els altres russos que tenc al meu entorn, cada dia estic més convençut que el rus no pot treballar ni ser ell mateix quan no fa mal temps...». Curioses observacions.