Joan Alcover: un poema oblidat (1894)

Miquel Ferrà i Martorell13/10/06 0:00

La majoria dels poemes de Joan Alcover són ben coneguts, especialment el que porta per títol «Record de Sóller», una composició modèlica. La seva obra, intimista i nostàlgica, vinculada a la Renaixença, destaca amb altres obres no menys elaborades com Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1918). Nascut a Palma el 1854 i mort a la mateixa ciutat el 1926, tingué una forta relació amb tota la intel·lectualitat catalana del moment. Havia començat la seva producció literària en castellà però decidí dedicar-se integrament a la «llengua mare». En el cas que ens ocupa, el poema «L'ermità mendicant» s'inspira en aquells eremites de Valldemossa, dels quals diu Josep Pla: «La carretera que de Valldemossa, per la costa, condueix a Deià, traçada a uns quatre-cents metres sobre la mar, és d'una impressionant bellesa. Poc abans d'arribar al quilòmetre 20, es troba un camí que condueix a l'ermita, petit cenobi que acull hospitalàriament el visitant. Pobre, humil, bellíssim, minúscul convent, col·locat entre cel i terra...».

El poeta ens descriu la vida de l'ermità, que aïllat del món i sempre amb estret contacte amb la natura, és un tipus exòtic, la fesomia poètica del qual conserva tot l'esperit del romanticisme que ja George Sand hi descobrí el 1838.

«Hoste sóc de l'altura, i és el meu ofici/ anar casa per casa a recollir almoina/ pels paratges propers, on/ tremolós ressò de l'ermita arriba./ El meu peu coneix tots els camins./ El poble, el mas, la cabana/ Visit, i els veïnats en donen noves/ de les seves tristors i ventures./ Així, des del mirador de l'eremitori/ veig el que no veuen els passatgers/ que gairebé, en creuar, interrogaren,/ la imatge del país./ Si la muntanya/ t'atreu a contemplar des del cim/ son vast senyoriu, no l'escalis/ sense recórrer la terra pam a pam/ que allà dominaràs. En bosc i vall/ atura el pas; a l'antre de la mina/ guaita; visita els ruscs humans;/si és la verdor dels sembrats/ civada o blat aprèn a distingir;/ i escrutant -ho tot, els teus ulls/ a l'eficaç contemplació prepara./ No per això, l'encís del misteri/ que en tota cosa batega, ha d'esborrar-se./ Segons la llum avança, recula/ sense dissipar-se, el regne de les ombres,/ més paorosa quant més s'allunya./ La nit plena d'astres, per al savi/ que els coneix bé, no és tan divina/ com per l'indocte que en els seus focs/ hi veu una legió de senyals indesxifrables?/ Un temps, jo contemplava indiferent/ les domèstiques llums que de nit, / del puig entorn, com en altre cel/ que a la terra descendí, resplendien./ Avui és un nom cada llum: la casa/ porxada del qual, l'estiu, em donà fresca;/ a llar de la qual les mans conglaçades/ l'hivern vaig escalfar; on he aconseguit/ compassiva mercè o la dolçor/ de ser humil al davant de tancada porta;/ Entreveig sota aquells horitzons/ altres més interiors, i gaudint/ la plenitud de la visió, els ulls/ penetren, com l'aigua en una esponja/ en l'íntima expressió de la Natura».