És editat el poemari de Guillem Colom i Ferrà La cendra dels talaiots i oda a Pol·lèntia, una ullada romàntica a un dels capítols més llunyans en el passat de les nostres illes. En la composició «Oda a Pol·lèntia» Guillem Colom i Ferrà, un home com Costa i Llobera, de profundes arrels clàssiques, expressava així el seu sentiment al davant de les pedres nobles que foren un dia ciutat viva:
«Oh cobejada nau baleàrica,/ antany empori de Roma i Grècia,/ vers tu salpen encar els navilis/ com al vell temps dels primers argonautes./ Filla d'ardida nissaga hel·lènica,/ a mitja via d'Europa i d'Àfrica,/ el teu mar bressà el somni d'Eneas/ i en tos covals trobà aixopluc Ulisses./ Dins tes serenes costes ciclòpies/ somriu esplèndid el sol de l'Àtica,/ és ton cel el del grec Arxipèlag/ i els teus vergers són verds com els d'Arcàdia./ Talment nimbada d'òpals i púrpura,/ al trenc d'una alba mediterrània,/ Quint Cecili Metel degué veure't/ guaitant del mar tos talaiots salvatges./ Guaitant ta esquerpa nuesa mòrbida/ sorgint de l'aigua, novel·la Amfítrite,/ degotant de salada ambrosia/ i resplendent al sol com perla verge./ I ullprès, vencia ta ardor indòmita/ que arreu retia les naus cesàries/ afrontant amb sos braus sagitaris/ la fúria hostil dels teus foners intrèpids./ Dels qui envaïren la terra itàlica/ al crit d'Annibal amb les hosts púniques,/ sens més armes que el llamp de llurs fones/ ni altra cuirassa que llurs pits atlètics./ I en l'aspra lluita plantant el làbarum/ on vencedores brillen les Àguiles/ Quint Cecili cridà: -Vingué l'hora/ de junyir al jou de Roma aquests centaures./ Fills d'una raça pelàsgica, / d'herois atàvics esquirp prolífica,/ un sol mar ens nodreix i bressola/ i un mateix sol la sang comuna escalfa./ Les vostres costes miren a Itàlia,/ vostres naus guien els vents de Grècia.../ Jo per codi us daré lleis eternes/ i per nou verb el gran parlar del Laci./ Illa d'ensomni, porta d'Hespèria,/ mur d'aram contra la Mauritània,/ vers tu un dia vindran els nous pobles/ cercant la llum de l'esplendor romana!-/ Digué. I senyava sa destra pròdiga/ murs a la nova ciutat indígena,/ espargint dins les terres novelles/ la flor del blat, do dels graners de Roma./ Així sorgires, clara Pol·lèntia,/ plançó legítim d'aquella Itàlia/ que veié com a Roma abordava/ la nau d'Eneas plena d'alts auspicis...»
Una oda, aquesta, l'altra cara de la moneda del que expressava aquell Rodrigo Caro, en el segle XVII, quan recordava el resplendent passat d'Itàlica: «Aquests, Fabi, ai dolor!, que veus ara/ camps de solitud, mústica coma, que foren un dia Itàlica famosa...».
Colom, per la seva banda, acaba la seva triomfal oda dient en honor dels que segueixen la Musa homèrica:
«Talment tu exalces amb doble glòria/ l'august salteri, la docta cítara,/ oh poeta que el buf del teu geni/ l'altar i la llar redreces de la pàtria!».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.