Mor Emile Zola (1902)

TW
0

Mor a la seva casa de París el novel·lista Emile Zola, que havia nascut a la mateixa capital el 1840. Restà orfe quan encara era petit i va haver de viure amb greus dificultats econòmiques. Aquesta situació el va fer veure el món des d'una perspectiva molt grisa i per això fou un dels grans defensors del determinisme. Malgrat la cruesa de les seves exposicions i la feblesa filosòfica que hi figura, Zola creia cegament en el sistema mecanicista de determinació psicològica i moral que el naturalisme proclama. Ningú li lleva, però, que sia un dels més grans literats del segle XIX, i la seva força descriptiva, malgrat que alguns especialistes l'acusin de tenir un estil descurat, resulta admirable. Com a teòric va debatre quina havia de ser i com havia de ser la narrativa europea i en aquest sentit foren moltes les plomes que varen caure sota la seva influència. Començà Zola la seva vida literària molt jove, treballant en una editorial, primer, i dedicant-se al periodisme després. La seva vastíssima sèrie de novel·les, reunida sota una saga familiar, Els Rougon-Macquart, història natural i social d'una família sota el segon imperi (1871-1893), que es composa de vint volums, és quelcom extraordinari, un autèntic document que reflecteix tota una època amb els més petits detalls. A través dels diferents títols de la sèrie assistim a l'estudi de la petita burgesia, la dissort de l'alcoholisme, el sexe com es vivia en aquells moments i que s'enfrontava amb el puritanisme imperant, la disecció dels costums amb la seva càrrega positiva i negativa, la vida dins uns grans magatzems, tan oposada al petit comerç, l'epopeia del món miner i per extensió el drama del proletariat.

Va escriure també la trilogia dedicada a altres tantes ciutats: Lorda, Roma i París, textos que li serviren per a llançar un atac a l'Església en particular i a les supersticions populars en general. I de sobte el trobam aficat en la defensa de la justícia, puix que fou el més ardent denunciant de les mangarrufes legals del govern en el Cas Dreyfus. El seu article «J'acusse» (1898) li valgué els odis i les admiracions de tota França. Però els poders fàctics el condemnaren a un any de presó, havent-se d'exiliar a Anglaterra. Encetà després una sèrie narrativa que havia d'unir sota el títol: «Els quatre evangelis», dels quals només en va poder publicar dos en vida i el tercer, pòstum. Es tracta de «Fecunditat» (1899), «Treball» (1901) i «Veritat» (1903). No s'atura aquí la seva prolífica producció, puix que és autor, a més d'obres teatrals, poemaris i crítica literària i artística, de «Les vetlades de Sedan», un llibre que és fruit de les reunions del grup d'escriptors que formaven Zola, Maupassant, Huysmans, Céard, Alexis i Hennique. Aquests textos han estat considerats, al cap i a la fi, com el manifest del naturalisme.