El pacte de Munich (1938)

Miquel Ferrà i Martorell28/09/06 0:00

Mai no oblidaran a Txèquia i Eslovàquia aquell setembre. Adolf Hitler, el dictador d'Alemanya, havia fet entendre que envairia Txecoslovàquia si aquest país no li cedia la regió dels Sudets, sota el pretext que la seva població era, en la seva majoria, d'origen alemany. Tenien les altres nacions europees molta por que per aquella causa no esclatàs la guerra mundial. Els dirigents de França i Gran Bretanya varen fer, aleshores, una forta pressió sobre el govern de Txecoslovàquia per tal que aquest cedís a les demandes del Führer i després de molts dubtes, moviments diplomàtics i temor pel temps que s'acursava, Txecoslovàquia acceptà, però sota la condició que un cop separada del seu territori aquella regió, la sobirania de Txecoslovàquia seria respectada.

A Munich es reuniren, per ratificar amb la seva signatura l'entrega dels Sudets a Alemanya, les quatre figures més importants de la política europea d'aquells moments: com a primer ministre britànic, Neville Chamberlain; com a primer de França, Eduard Daladier. I llavors, el Duce d'Itàlia, Benito Mussolini i el guanyador del conflicte Adolf Hitler. Amb aquesta «baixada de calçons» molts varen creure que el perill de la gran guerra ja no existia, que Hitler compliria la seva paraula i respectaria la sobirania del territori txecoslovac. Tals observadors anaven errats del tot. En la pràctica, tal sobirania, sense cap suport exterior, ja no existia, i Hitler tenia en el punt de mira aquella feble nació que havia quedat aïllada dels seus aliats naturals. Pocs mesos després del Pacte de Munich, nous territoris queien en mans de l'Alemanya nazi.

Les nacions democràtiques havien fet el ridícul. Però no n'hi havia prou. El 1939 Alemanya ocupava Bohèmia-Moràvia i hi instal·lava un protectorat; Eslovàquia formava un estat separat. El 1940, E. Benes, que havia estat el president d'aquella república de 1935 a 1938, constituïa a Londres un govern a l'exili. Així doncs, el Pacte de Munich havia estat un gran error ja que ni tan sols havia guanyat temps. Tot el que havia fet era enfortir les posicions de Hitler, fer-li tenir gran confiança envers de qualsevulla de les seves ambicions i obrir-li les portes de la Segona Guerra Mundial. Efectivament, en encetar-se un altre setembre, el de 1939, els exèrcits de Hitler creuaven les fronteres de Polònia, sens previ avís. I tanmateix, França i Gran Bretanya, aliades de Polònia, es veien obligades a declarar la guerra a Alemanya. Però ja la guerra-llamp, la famosa «blitzkrieg», estava en marxa. Les divisions alemanyes guanyaven la batalla als polonesos. Complicà la cosa l'entesa entre Hitler i Stalin, ja que tropes russes ocuparen la regió polonesa a l'est del riu Vístula.