Una carta de Lluís Salvador (1897)

«Estimadíssim senyor: Mil gràcies per sa seua carta de l'onze de setembre... He passat algun temps a Àustria, amb sa meua mare a Àustria superior, amb s'emperador a Viena, en ses meves terres de Bohèmia, en Fiume i en Trieste, visitant ses exposicions de Lió i de Milà, morant dins Suïssa, Alemanya i Niça, i per lo darrer algun temps damunt ses illetes de Columbretes, on he dibuixat i notades moltes cosetes per fer un nou llibret; entretant n'he publicat un de molt petit sobre es naufragi de sa meua naveta que li remetran directament. Ja en tenc una de nova, més gran i més còmoda que sa primera. Quant m'agradaria que un dia l'autor de l'Atlantis l'honràs amb la seua presència. Entretant disposi en lo que li puga servir d'aquest inútil ermitanet i seu afectíssim».

Un poeta d'aquella època, l'alemany expressava també aquest sentiment que els habitants dels països germànics experimenten vers el sud o la Mediterrània quan han conegut la zona. És l'enyorament del sol meridional. Escrivia Reissiger: «Allà en el sud... l'hermosa Espanya meva,/ solatge estimat/ on l'obscur castanyer ombreja/ del riu bullent argenteria,/ i l'ametller el seu fruit augura en flors,/ i la carregada vinya verdeja,/ i la rosa més pura es mou al vent/ i més clara la lluna resplendeix...».

Posa els mots en la boca d'un petit gitano. Però coneixedor de la terra enyorada, són també els seus sentiments...

«És l'absència del sol que em gela,/ i aquesta boirina que el meu alè detura,/ i oblidada sa alegre cantinel·la/ fins i tot el llaüt, en la seva nostàlgia, gemega...».

«El meu cor, malmenat,/anhelant colpeja/ l'estreta presó de ma trista pitera,/ vanament una esperança conserva/ i no és altra/ que oblidar les angoixes/ a la dolça calma de les llars/ de la terra del sol, fermosa Espanya meva./ Tant de bo que m'hi soterrin algun dia!».

Escriu Miquel Dolç, tornant a la figura de l'Arxiduc: «Oblidaria en el silenci de Mallorca l'anònim Comte de Neudorf la seva pròpia vida? Només en aparença. La seva obsessió serà sempre un indescriptible desig d'anar més lluny, la soledat a la vora del mar, fantasiant platges llunyedanes. Després d'un segon sojorn a l'illa, adquireix d'una faisó fortuïta, si hem de creure la pintoresca narració personal, les terres de Miramar, un dels paratges més bells i espiritualment el més suggestiu de la cornisa nòrdica de Mallorca...».