Miramar, Miramare (1861)

Miquel Ferrà i Martorell24/09/06 0:00

Ho conta Miquel Dolç (Arxiduc Lluís Salvador; Obres Completes; Selecta, 1951) que en aquelles dates, «abans que el nostre Arxiduc posés el peu en terra mallorquina, l'arxiduc Carles Maximilià d'Habsburg, almirall de l'estol austríac, obligat per una tempesta a acollir-se al port de Sóller, havia visitat la Costa Brava de Miramar; seduït per la impressió inesborrable, traslladà el deliciós topònim al seu castell erigit a la costa adriàtica, no lluny de Trieste: el mateix palau de tristes torres blanques, roca imperial i niu d'amor, evocat en les sàfiques de Carducci, on poc després acceptaria el malaurat Arxiduc, per consell de Napoleó III, l'ambaixada mexicana que li oferia la corona del luctuós imperi ràpidament polsinat a Querétaro:

«O Miramare, a le tue bianche torri/ attedïate per lo ciel piovorno/ fósche con volo di sinistri augelli/ vengon le nubi».

Miramar és efectivament el nom d'un castell imperial a la Istria, que fou territori d'Austria-Hongria. Hi residia l'arxiduc Maximilià quan li fou oferida la corona imperial de Mèxic el 1863 i l'acceptació de la qual fou causa de la tràgica mort del dissortat príncep, que, fet presoner a Querétaro, fou afusellat per ordre de Benito Juárez, el 19 de juny de 1867. Carducci ho canta en els seus versos del poema que porta per títol «Miramar»:

«Oh Miramar, contra aquestes pedres teves/ amb un bramul d'ànimes en racúnia,/ pujant grisos de l'irat pèlag/ baten les ones. Des de la mar en l'ombra dels núvols/ les torrellades ciutats tristes, miren/ Mugia i Pirà, Egida i Parenzo,/ perles del golf;/ i la mar llança totes les bramulants/ ràbies contra aquest bastió d'esculls/ on guaites a ambdues vistes d'Adria/ Roca d'Habsburg;/ I trona a Nabresina per l'extensa/ ferruginosa costa, i de llamps/ cenyida Trieste entre la pluja, al fons/ alça el front./ Oh, com tot sonreia en aquell/ d'abril dolç matí, quan el ros/ emperador amb la gentil senyora/ anava vers el vaixell!/ A ell, en el rostre plàcid irradiava/ la força de l'imperi: els ulls/ blaus i superbs de la bella/ anàven al pèlag./ Adéu castell per a dolços dies/ niu d'amor vanament construït!/ als esposos per deserts mars/ porta altre vent./ Amb ardent esperança hi deixen sales/ historiades de victòries, de sapiència/ nodrides. Al monarca Dant i Goethe/ parlen debades,/ Des d'animats quadres: una esfinx/ l'atreu amb vista mòbil a les ones:/ ell cedeix, i abandona obert el llibre/ del romancer./ Oh, no d'amor i de ventura el cant/ creu que l'acull i ressò de guitarra/ allà en l'Espanya azteca! Quin responso/ llarg en l'aire/ des de la trista punta de Salvore/ ve entre el ronquit planyívol de les ones?/ Canten els morts vènetos, les velles/ bruixes istrianes?...».

Amb vuit estrofes més Carducci acomiada Maximilià que ja no tornarà mai més al seu Castell de Miramar.