Insúa encara (1913)

«L'altre capvespre, en caravana, doncs per aquestes excursions comptàvem amb els Poulet, pujàrem fins al far de la Punta de la Creu on es troba el famós Bufador, orella abisal que recull tota la remor, soroll i fúria de la Mediterrània. En els dies de tempesta, per l'obertura de la roca, entra la mar i puja com un gèiser enorme cap a la superfície. En els dies de calma, el Bufador només marmola, revelant secrets de les sirenes, malícies dels tritons i col·loquis de Neptú i Amfitrite. A Renée l'encisava apropar-s'hi, guaitar al Bufador. Era a ella que se li acudien les al·lusions mitològiques, doncs, pel seu Hoemr, en l'original, els déus i deïtats menors eren com de la seva família. Poulet s'havia enamorat, pictòricament, de l'hort de tarongers, llimoneres i garrovers que s'estenia a l'esquena de la torre. Gegé preferia els espais dilatats i era una enamorada del sol, perquè la pintàs i per pintar-lo. Ella i Renée es dauraven i es torraven en el solàrium, o sia, en aquell punt de la terrassa que havien triat per tal que Helios les convertís, parcialment, en dues mulates. Renée, d'epidermis més blanca i delicada que la seva amiga, arribà a semblar una pellroja. Dedé Poulet adorava els clarobscurs, el blau i el violat de les ombres, els jocs de llum entre els arbres: tot allò que l'hort li oferia, amb les notes, a més, que hi imaginava, de l'or encès de les taronges, el pàl·lid de les llimones i el vermell de les flors en penjolls i el vert veronès del fullam dels garrovers».

Bella descripció. I detalls que ens documenten de com era el port de Sóller fa ara més de nou dècades...

«La torre que havia llogat Renée no ho era només de nom com les quintes i cases d'esplai de Catalunya i Balears, sinó que constava realment d'una torre, cilíndrica, com la del far de Punta Grossa. Al costat d'aquesta hi havia construït la casa, amb un pis alt i cambres molt espaioses, però sense el més petit vestigi de luxe, d'una senzillesa conventual. A la torre ruïnosa, mossegada per les plantes paràsites i poblada d'ocells i llangardaixos no s'hi podia pujar. Una gran terrassa semicircular amb el seu balconet s'estenia al davant de la casa, edificada a una altura, al peu de la carretera que comunicava el port amb la ciutat de Sóller. S'hi pujava per un caminoi de maquets i sorra gruixuda que onejava entre els tarongers, els garrovers i les oliveres. Era allò com un fragment de la vall fertílissima acotat per a nosaltres. Feia calor, sens dubte, però no la sentíem, tal era el goig de la mirada, el plaer de l'olfacte...». Un entusiasme magistral.MIQUEL FERRÀ I MARTORELL