Miquel Ferrà i Martorell18/09/06 0:00
TW
0

Quan ens apropam a aquests dies de tardor o primavera d'hivern, podem fer com els autors classicistes i evocar aquelles criatures mítiques i bosquetanes de l'antigor, governades o presidides per Silè. L'autumne del 2 d.C. Ovidi enllestia la seva Ars Amatoria que completava l'altre llibre titulat L'art d'estimar i en la redacció d'aquella no oblidava tractar sobre els éssers mítics que poblaven la natura dels grecollatins, especialment els boscos, les coves i les fonts. Esmentava, per exemple, la nereida Tetis, equivalent a la nostra dona d'aigua, que es va casar amb el rei Peleu i de la quan unió naixeria Aquil·les. O Egèria, nimfa consellera i amant del rei Numa Pompili, contant-se que en morir aquest monarca, ella es va retreure als boscos d'Ariccia i allà, plorant sempre seguit la pèrdua del seu amor, es convertí en font. Però la metamorfosi és encara molt més complexa i així, les Heliades, germanes de Faetó, es transformaren en pollancres. O les set filles d'Atles convertides en coloms. I així la metamorfosi de molts al tres personatges que tenen per escenari un locus amoenus, com el descrit a la part III del llibre, allà on diu:

«S'hi mostra ufanosa una selva antiga que no ha conegut la destra l en el decurs de molts anys; hom creuria que la divinitat n'ha fet la seva residència; al bell mig de tal paratge hi ha una font sagrada i una misteriosa caverna, tot escalant els penyals, hi pot ser descoberta. I per tot arreu els ocells deixen sentir llurs dolces queixes...». Enmig de tot aquest univers de fullam ombrívol, no menys boscà i mític, s'hi defineix Silè, el personatge definitiu i grotesc, fill d'Hermes i d'una nimfa, pare nodrisi de Dionís, el seu company inseparable. El solen representar com un vell pelut i gras, camús i calb, perpètuament ebri i muntat en un ase. Porta una gran copa a la mà i el sostenen molts sàtirs, petits i joquiners.

I sobre una copa itàlica, amb decoració en relleu, en el Museu de Sóller, és on el podem trobar «retratat». Es tracta d'una troballa feta a l'indret anomenat Ca na Lluïsa i ens mostra el rostre d'un Silè de cara rodona, nas esclafat, ulls vius, boca de monstruosa rialla i una corona floral al cap. Aquí, en aquesta terra tan fèrtil, on abunden els boscos de pins i alzines, Silè es devia sentir dins el seu ambient, tal com el representà amb tots els seus atributs, Xavier Roussel, una obra de s'exhibeix a la Galeria d'Art Modern de Venècia. Silvà, bevedor de vi, protector del bosc i el camp, divinitat riallera que ha superat qualsevol sentit del ridícul i que potser predica allò de «primum vivere, deinde philo sophari».