G. CARRIÓ. Palma.
La Biblioteca d'escriptors mallorquins acull aquesta setmana Contra vent i corrent. Poemes i gloses de Pere Bonnín, que compta amb una presentació de Pere A. Serra Bauzà. L'autor, afincat a Castelldefels, ens brinda una selecció de gloses i edita per primer cop la seva poesia. A banda d'aquestes facetes i de la seva tasca com a periodista, Pere Bonnín ha desenvolupat un interessant paper com a assagista, en temes com la problemàtica dels jueus per exemple, i com a traductor, fruit del seu coneixement de la literatura germànica. Contra vent i corrent, ens diu, són en realitat dos llibres confegits. El de poemes és seriós i reflexiu i evoca sovint l'emoció. El de gloses és jocós i burlesc. El poemari té diferents apartats. Les odes d'«Anys i passes» que responen als estímuls adquirits en els viatges. «Foc al cor» són poemes d'amor i «Cops d'aura» són versos dedicats. De gloses, n'hi ha d'eròtiques, de polítiques, de personals i de circumstàncies.
-La resposta que em donaven els editors era simplement «això no ven» o «la poesia no és comercial». I tenien raó. El poeta alemany Gottfried Benn, nascut el 1886, que revolucionà la lírica alemanya introduint la «nova objectivitat», explicà que el benefici total dels seus nombrosos llibres de poesia no arribava a cinc marcs, ni de molt el preu que li pagaven per un sol article.
-Senyor Bonnín, fa temps que escriviu poesia i és el primer cop que la publicau...
-Quin sentit pren per a vós la diferència del format entre la glosa i el poema?
-La glosa té un format més codificat que la poesia; més convencional. Però hi ha quelcom més profund que les separa. Publicar poesia equival a despullar-se en públic. Remoure les fibres sensibles només s'aconsegueix amb la sinceritat. No és aquest el cas de la glosa. El glosador s'amagar darrere els versos i desapareix com autor.
-Davant la insistent constatació del lloc i el moment de les vostres poesies, s'ha d'entendre la vostra obra poètica com un itinerari vital?
-Crec que tot el que fem en aquest món és un itinerari vital. Naixem i morim en un temps i un lloc determinats. És la primera informació que ofereixen les enciclopèdies. Cada set anys, diuen els científics, canviam totes les cèl·lules del cos sense deixar de ser nosaltres mateixos. Quan aquestes fallen, deixam d'existir.
-El tema de la problemàtica del poble jueu és un dels temes més freqüents en la vostra poesia. De quina manera l'afrontau?
-Amb una mescla d'interès vital encuriosit i de displicència. Com a mallorquí discriminat pel meu origen, he hagut de fer la recerca de la meva identitat. Durant l'estada a Viena i en els meus viatges per Europa, Amèrica i l'Orient Mitjà, vaig poder constatar que la problemàtica dels jueus és la meva problemàtica. Si a més de la discriminació, s'hi afegeix l'extermini, la situació esdevé tragèdia i la por un tret inseparable de la identitat.
-No és contradictori publicar gloses quan estan fetes per dir-se?
-La Il·líada es féu per dir-se, com l'Eneida o L'Atlàntida. La poesia exclusivament per ser llegida és conseqüència del desenvolupament de l'art a començaments del segle XX. Fins aleshores el ritme i la rima eren imprescindibles perquè els poemes eren la partitura que els rapsodes interpretaven oralment. El mateix ocorre amb la glosa. Tots els pobles tenen la pròpia lírica popular. Els andalusos l'estimen tant que fins i tot han creat càtedres universitàries de flamenc.
-Les eròtiques i les polítiques no podien faltar...
-El glosador era el cronista local que descrivia els esdeveniments, com els periodistes d'ara, però en vers. La política i la xafarderia eròtica són els temes preferents del periodisme actual, igual que els debats radiats o televisats. De nin, vaig sentir glosadors, analfabets en la llengua forastera castellana però amb un gran coneixement instintiu de la llengua catalana materna. Els intel·lectuals com jo, educats en llengua castellana, hem perdut en part aquest instint i sovint necessitam el llapis o l'ordinador per fer rimar una glosa. A més, treballam amb els ulls, mentre que els antics glosadors ho feien d'oïda.
-Aprofitau les gloses per retre homenatge a gent propera...
-Des de sempre la glosa i la poesia han estat instruments d'homenatge. Qui no recorda els poetes ditiràmbics de la dreta que dedicaven composicions a Franco, Hitler i Mussolini, o els de l'esquerra que alabaven Lenin i Stalin? Una part de l'obra de mossèn Verdaguer són versos dedicats a amistats. En el meu cas, m'ha mogut el sentiment d'admiració o d'estimació.
-Feis una referència al vostre oncle capellà i glosador Miquel. Us ve d'avior doncs la inquietud per escriure?
-El meu oncle Miquel Bonnín era un gran orador i va escriure goigs religiosos i poesia. Hi deu haver un gen que salta dins la família i dóna a uns el talent de fer doblers i a altres l'afició per l'art. Mon pare, de jove, tocava el violí i el meu germà Francesc toca l'orgue. Un altre oncle, Llorenç Bonnín, va decorar l'església de Crist Rei de Manacor i la meva filla Nayra tira cap a les arts plàstiques. Tal vegada és la genètica que ens omple de cabòries artístiques, enlloc d'estimular-nos a ser persones de profit i fortes d'armilla.
Fragment de la presentació de Pere A. Serra Bauzà
«Em consta que l'amic Pere tenia un gran delit de publicar aquest llibre. Avesat a fer llibres rigorosos i articles seriosos, tenia una certa necessitat de mostrar aspectes més personals i aquest perfil social i humà amb el qual tant s'identifica. Ens volia parlar amb la llengua del carrer i tornar al carrer aquells poemes inspirats en la gent, el poble i els batecs de la creativitat espontània. Perquè era la seva il·lusió, ens sentim també especialment contents de poder avançar que aquest llibre no serà una anècdota en la seva llarga teringa d'obres publicades. Serà sens dubte un llibre que ens permetrà d'identificar l'esperit de l'home amb la terra i d'incorporar facetes noves, ara més a la llum, de la seva personalitat».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.