El 1888 i convidat pel Comte de Montenegro, l'escriptor i dibuixant francès Gaston Vuillier visitava Raixa i explicava que «anàrem a aquella alqueria d'excursió, on hi ha un museu d'antiguitats que pertany al mateix propietari. Un lledoner gegantí cobreix amb la seva ombra el pati principal. Els membres de l'escola dels felibres que visitaren aquesta mansió l'any passat es cregueren sobtadament transportats al Midi de la nostra França, on aquests arbres ombregen possessions que sovint s'assemblen a velles cases de camp senyorials, i la cançó de Magalí dugué dolçament a la seva memòria el record de Mireia...».
Però Vuillier, com tants altres visitants il·lustres, veu en aquest escenari la presència de la Roma clàssica i segueix dient, més avall, que «el Cardenal Despuig afegí al blasó de la família la porpra cardenalícia, l'orde de Carles III d'Espanya, de la qual tingué la gran creu, i el patriarcat d'Antioquia. A Itàlia va comprar al pintor escocès Hamilton, que hi feia excavacions, un temple que Domicià havia dedicat a Egèria i va continuar els treballs a càrrec seu. De 1767 al 1787 tingué la sort de descobrir la majoria de les magnífiques escultures que formen el museu actual... Vaig recórrer els jardins, vaig admirar l'escala principal, de gust italià, decorada amb estàtues, gerros i fragments d'art antic; uns xiprers ombrívols i fins d'un verd intens en feien ressaltar la blancor».
Aquesta imatge natural i alhora classicista recordaria Raixa com un indret d'antiga evocació literària on no és difícil imaginar alguna d'aquelles festes orgiàstiques que Petroni narrava en el seu «Satiricó», però també alguns aspectes estètics que no connecten amb els costums, com quan en aquells versos sembla fer la descripció d'un paratge rural semblant:
«Hi donaven ombra plàtans frondosos,/ esvents pins, tremolosos xiprers,/ que sobre la sora d'or, el seu brancatge/ sempre ostenten ufanós, sempre verd./ Síquies joquineres, sorolloses,/ serpentegen pel prat i l'embelleixen,/ prestant-li frescor, i els amants/ aquell retret encisador voldrien/ per a gaudir amb tots els sentits/ ajaguts en la gespa».
Allà estava Circe, portant en la mà una branca de florida murta.
I també Encolpus, el protagonista de mil situacions eròtiques, la majoria d'aquestes a cel obert. Pujant l'escala monumental, en el darrer replà, entre columnetes i cràteres del llatí Parnàs, l'escultura nua d'un donzell, gairebé adolescent, completa aquesta visió digna d'aquells que invocaven Príap amb els mots petronians:
«Si ets viu, espera. I tu, déu constant de flors i amors, presta a l'amant el teu ajut...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.