El gran poeta Ovidi, desterrat a Tomis, prop de la Mar Negra, actual Constança, a Romania, mor, als seixanta anys. El seu exili, una «relegatio», més suau que una «deportatio», puix que no comporta pèrdua de la ciutadania romana ni dels béns, l'han mantingut lluny de la capital de l'imperi, que tant estimava. Havia demanat perdó a August i també a Tiberi. I tanmateix no li fou concedit.
Moria lluny de la seva Roma, de la seva esposa, de la seva filla i dels seus néts. Es queixa, en el seu llit de mort, de no poder contemplar la metròpoli des del pujol del Palatí, que és el bressol de Roma. Aquest turó, un dels set de Roma, el més antigament habitat, des del segle VII abans de Crist, va esdevenir després el barri aristocràtic durant la república, i després, en temps de l'imperi, residència dels emperadors. Aquella primitiva ciutat s'anomenà «Pallanteum» i fou fundada en aquell indret panoràmic per Evandre. Aquest, en la mirologia grecoromana, tan conreada en la poesia d'Ovidi, fou un home d'Arcàdia que acompanyà Heracles quan tal heroi matà Cacus. Establert Evandre en el turó Palatí, divulgà a tota la península itàlica la música, l'escriptura i les activitats artesanes.
Així les coses, ens referirem ara a una creença illenca dels nostres antics pares. En el tom XXIV de les Rondaies mallorquines d'En Jordi des Racó,el recull ambiciós i valiosíssim de Mossèn Alcover, en el capítol dedicat a llegendes i supersticions, podem llegir:« La ciutat de Paradela: A Capdepera surt de vegades una boira entre sa Punta de sa Farola i sa de sa Guya, dins sa badia de sa Guya (Agulla); i diu la gent que allò és una ciutat que s'afonà i surt en aquell indret».
Per a nosaltres, a la vista d'una acurada investigació etimològica, això de Paradela podria ser molt bé «Pallanteum», topònim que com tantes altres mots ha patit els efectes de la corrupció. La R per L i la D per T. Al mateix temps, aquest punt vendria a demostrar la fidelitat del mallorquí a la mitologia clàssica.
Tanmateix això d'una ciutat que s'enfonsa dins la mar i de tant en tant torna a sortir s'assembla més a la llegenda de aquella urbs hipotètica engolida per les ones i que ha anat inspirant, des de Plató, nombrosos relats fantasiosos. Potser el més conegut sia el poema èpic de Jacint Verdaguer, 1877, que narra com fou aquell enfonsament de terres. Alhora inspirà Manuel de Falla la «cantata» escènica, L'Atlàntida, inacabada, i que fou finalment completada per Halffter el 1961.
En resum: una curiositat més de la nostra literatura oral que ens relaciona amb el llegat dels antics.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.