«El color de la pell no ha de ser obstacle per interpretar qualsevol personatge»

-Quines coses es poden comptar entre les teves aficions?
-M'encanta menjar, som una gran aficionada a la gastronomia i al vi però no en quantitats desmesurades. Alguna vegada m'ha fuit de les mans (rialles). Però també m'agrada cuidar-me.

-En un reportatge es deia que vostè era el cos i Carmelo Gómez, la mirada.
-Bé... Crec que som quelcom més que el cos. Pens que tots som més que això.

-Actualment, a la televisió i en la societat, el més important és l'estètica.
-És important la imatge. Però també et pot encasellar o limitar. La meva imatge m'ha limitat en molts treballs.

-No pots fer un paper de blanc i anglosaxó.
-Evidentment. I és normal. Qualsevol actor està limitat a la seva imatge. Hi ha actors amb aspecte més comú (amb el bon sentit de la paraula), més dins de l'estàndard i després n'hi ha d'altres, com jo. Ara com ara, a l'Estat, per la meva imatge no m'és fàcil aconseguir segons quins papers. Si tu ets ros i tens ulls blaus no pots encarnar, per exemple, un gitano. A mi m'han ofert molts papers d'immigrant. El meu repte és que succeeixi tot el contrari, cosa que m'ha passat a La noche de los girasoles.

-Que no importi el color de la pell per interpretar qualsevol personatge?
-Sí. Em sembla un error pensar que per ser negra hagi de fer papers d'immigrant. La normalitat ha de comportar que qualsevol persona de qualsevol professió pugui ser blanca, groga o negra.

-On és la gràcia de ser actriu?
-Som una persona a la qual la monotomia pot semblar el més tediós que hi ha en aquest món. I això no m'ho dóna la meva professió, que no és monòtona, tot el contrari. Duc set anys en això i he sofrit, he vessat moltes llàgrimes, m'ho han posat tot costa amunt. Me'n record dels meus primers càstings en els quals em deien: «Tu ho tindràs molt difícil, no podràs ser actriu, no ho aconseguiràs».

-Què és per a tu Mallorca?
-El meu paradís proper. On hi ha la meva caloreta, perquè tota la meva família és aquí.

-A Palma?
-I a sa Ràpita, on els meus pares tenen una caseta. Sempre que puc hi vaig a passar alguns dies.

-Arribes a Palma amb un anyet. On estudiares?
-Al principi a Sant Felip Neri, un col·legi normal, mixt i de capellans, i després vaig estudiar a l'institut número 6, Joan Maria Thomàs.

-Què volies estudiar?
-Psicologia. De fet, em matricularé enguany. M'agradaria especialitzar-me en psicologia infantil. Jo no tenia pensat ser actriu. A Palma, una parella que vaig tenir em va donar suport per a això. Des de petita vaig començar a fer gimnàstica esportiva, ball contemporani i a actuar en obres teatrals en horari extraescolar. La dansa ara és la meva afició perquè ja m'ha passat el moment de la disciplina, encara que m'agradaria actuar en un musical.

-I teatre.
-La professora de dansa, Rosa Sard, va decidir fer un grup de teatre amb les més petites. Jo tenia 11 anys i me'n record d'assajar al col·legi Sant Francesc per després fer interpretacions al Teatre Principal. Vaig trobar na Rosa i em va preguntar a què em dedicava, li vaig dir que era actriu i ella va respondre: «Ho sabia. Tu eres molt creativa i havies de dedicar-te a una cosa així». A mi sempre m'ha agradat tot el que està relacionat amb l'art.

-Què trobes a faltar de Palma, de Sa Ràpita?
-Trob a faltar la família. Jo som molt familiar. No poder quedar un horabaixa amb la meva mare o no poder visitar la meva àvia, per la qual sent adoració. També enyor la mar.

-La platja.
-M'encanta la platja, les roques, les cales. M'agrada molt el sol mallorquí.

-La gent de la Península adora l'Illa.
-Té enveja. La veritat és que per fer segons què, Mallorca com a illa, et limita. Si tot em va bé, m'agradaria retirar-me allà.

-Va ser dur el canvi de Mallorca a Madrid?
-Se'm va fer dur. Perquè Madrid és més asfixiant i més impersonal. A Palma tot és sempre a prop. A Madrid perd de molt temps en el transport. De Madrid m'encanta que sempre hi ha gent al carrer, sempre hi ha ambient. És una ciutat en la qual es viu de dia i de nit. És més caòtica. Que sigui impersonal també té la seva part bona.

-Està tan malament el cinema espanyol? Es parla de crisi des de fa anys.
-Si es diu des de fa temps serà per alguna cosa. Crec que el cinema espanyol bo està en un bon moment. I és tasca de tots fer-li una empenta. És responsabilitat de la indústria treure bons productes. No és tant prohibir els films estrangers, perquè cada un té la llibertat de veure el que vulgui, però potser hauria de protegir-se una mica més.

-A la gent, no li agrada el cinema que es fa aquí?
-No ho sé. Però és veritat que el cinema espanyol competeix amb una indústria que és tres vegades superior a la nostra. Sobretot les pel·lícules americanes. I depèn dels gustos. Les produccions espanyoles no ho tenen tan fàcil en el comercial, com podrien ser els efectes especials. La gent que fem cinema ens hem d'ocupar de cuidar-lo més i estar a l'altura de l'estranger. Veure una pel·lícula com La noche de los girasoles no és habitual.

-La diferència està en...
-El guió és brillant. I el càsting és molt important. El director no es va preocupar de certes cares més conegudes. És un treball rodó i molt ben fet. Quan tu tens un bon guió és difícil que la pel·lícula surti malament. Després ve la bona direcció, la bona fotografia, la il·luminació, la interpretació. La diferència és que Jorge volia explicar una mica de veritat i sabia com. La pel·lícula sorprendrà tothom. Les crítiques han estat molt bones. És una pel·lícula de gènere, cinema negre... És difícil classificar-la.

-Carmelo Gómez és un mestre. Què t'ha ensenyat o què li has ensenyat tu?
-Jo he après de tots els actors. Tots aprenem de tots. Carmelo és dels millors actors, amb una gran serenitat i talent. Manuel Morón m'ha ensenyat molt, ha estat més mestre perquè va ser professor meu. Ens hem reunit tres generacions d'actors.

-Hi ha alguna anècdota del rodatge per expliar?
-La escena de l'agressió, la més forta de la pel·lícula, va ser la primera a rodar-se. Érem a la serra de Gredos, i havíem de gravar amb una llum determinada. El cas és que ens van citar a les 4.30 hores de la matinada. I record que Manuel Morón deia: «Las 4 del matí. És que a aquelles hores no la podré ni violar».