Un renaixentista a Deià (1595)

Els jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca fan l'encàrrec a Mossèn Joan Binimelis d'escriure una història de l'illa. Aquest home, com la majoria dels intel·lectuals del moment (1595) és un polígraf renaixentista, embegut en les fonts clàssiques, que treballa dins la nostàlgia d'aquell món mai del tot esvaït dels antics grecs i romans. Amb una profunda admiració envers Virgili i les seves bucòliques, feia, tot passant per Deià, aquesta curiosa descripció: «A poca distància de la Foradada està tantost lo cap del single que anomenen l'escorta del terme de Deià on fan guàrdia cada nit dos homes de peu als quals la Universitat de Mallorca paga. És lloc prou alt i és necessari haver-hi una torre de guàrdia, per a guardar també la cala i descobrir tot lo port de Deià fins a Alconàsser, (ja que) totes les vegades que los corsaris són estats a Deià han desembarcat en aquesta cala, i han fet i causat grans danys per aquesta ribera i comarca. Segueix després lo port, o Cala de Deià, devant la qual hi ha les cinc torres de Lluc-Alcari, de particulars. En aquella hi caben fins a cinc vaixells, i on els moros han desembarcat algunes vegades. Quan los vaixells dels corsaris són dintre no poden ser descoberts fins que es troben just (a la vorera) de la cala; la seva travessia és de mestral a tramontana. Lo lloc de Deià consisteix en possessions, alqueries i rafals, sens altra població fornida dins una vall que per abundar en tantes aigües, i fonts manantials, és de grans arbredes, i frescors, de molts arbres i moltes fruites de tota espècia. No hi ha en tota aquesta vall pas ni trast que no sia sobrat delitós de grans arbredes, de tants fruitals, lloc de tanta frescor, i tan amè que representa bé un paradís de la terra, i causen les tantes aigües de què molen molts molins amb els quals es produeix per a tota aquesta comarca i part de fora d'ella. El terme és tot ple de ponsirers, i de totes espècies i sorts d'agrures, i nesples, codonys, préssecs, i la seva millor riquesa i que tant l'ennobleix: los grans olivars. La seva església ha estat posada en un gran pujol, el bell mig de la dita vall, proveïda de bells ornaments i d'un hermós altar, i és la gent molt devota i rica. La seva població es composa de vuitanta-quatre focs de vint-i-cinc possessions o alqueries, i setze rafals, i tots tenen collites d'olis a més d'altres fruitals que molt l'embelleixen. S'hi troben gents d'armes, fins a cent vuitanta homes, i de gent inútil, i de comunió fins a set-centes setanta ànimes. Té algunes municions de respecte com són bestiar de llana entre ovelles i moltons, quatre-cents caps; cabres i cabrits, cent; i encara bestiar gros de mules i mascles, cent vint; ases, cent; porcs seixanta».

En resum, el mateix jardí que trobà segles després l'escriptor britànic Robert Graves. El mateix encís bucòlic i virgilià que li seria font inspiradora de narracions històriques basades en aquella Roma del Claudi immortal. Visitar la casa-museu de poeta i novel·lista, el seu hort-jardí, la seva tomba en el cementiri local, són fites obligades.